UN ENTERRAMENT SINGULAR

Tan jove i tan ple de vida: una llàstima. Allí se'l van trobar, tan garrit com sempre, amb els ulls immensos i perduts i un esperat final, encara que no desitjat. Són eixes coses que esperes esperant però que vols evitables i laxes. Després ningú endevina el que passa, no pot tornar per contar-ho. Amb els ulls perduts en l'indret on jeia quiet, tant ell com els seus van trigar en reaccionar quan el punt tombava la llàgrima i, llavors, tot va passar a ser tràmit. El repic de campana impacient va comunicar el que el poble ja sabia. Les hores van passar, el just temps per preparar les llàgrimes de pega i la roba obscurida, el plant necessari i el "requesquiat in pacem", amb els seus engolint sanglot a sanglot el món del seu estimat. És cert que tenim dret a morir, pau certament llunyana de tot retaule costumista i tenim dret a deixar de sentir. No se sap si ell ja se sentia feliç o tal volta llunyà, era ja un element més de la cadena conscient: el vel·latori era ple de ningú encara amb la presència d'un jove de la mateixa edat que amb unes ulleres de sol es dolia assegut en una cadira darrera de l'espai vel·latori. Amb gest circumflex escrutava el terra deixant caure els ulls amagats amb un gest tràgic. L'ambient cada vegada més carregat i sumptuari demanava un auxili que prompte va arribar del costat del temps: mig hora escassa restava per als oficis. (I tot estava preparat.) Els familiars bescanviaven experiències ploroses amb l'estimat absent en cerca de llum o la salvació final d'una ànima que carrejaven a les seues esquenes de memòria. I en tant que els dubtes es passejaven, en tant les coses es ordenaven en la cosmogonia planera del seu entorn. Va arribar el ministre entre aquella congregació atordida i aquell jove endarrerit, ple de dubtes també, entaforat entre l'espessor monocromàtica, seguint les passes que marcaven les consciències. El quadre era de sèrie negra i no cal dir més, com totes. L'esdevenir de l'acte estava ja escenificat i marcat. A les portes de l'edifici ministerial els familiars masculins, drets, van rebre els condols del que reunits s'acostaven amb tota la fermesa que les forces reunien. Un tel aiguós velava la mirada. El ministeri va continuar. El jove de les ulleres de sol esperava al fora compungit. El fèretre va eixir de l'edifici ministerial i aquell jove es va apropar a la caixa per dir l'últim adéu. Va veure que era ell i no. Les ulleres no van amagar una cara desencaixada i van dibuixar una possible resposta: o ell o jo. El fèretre s'allunyava amb aquell cotxe negre i el jove de les ulleres mirava i no veia, immobilitzat per l'espant que podia cometre. I no va saber si dir adéu a tot o saludar a tot dient adéu, estrany dins l'estranyesa d'assistir al propi funeral, i ara què.