L'ANONIMAT

Va sentir una entranya sensació aquell matí només alçar-se, fet que no el va preocupar en excés. Havia dormit malament. Tot va transcórrer segons el previst. Va anar cap a la parada 66 de l'autobús que feia cap just al seu lloc de treball. A aquelles hores del matí la gent es desperesava per arribar a hora al treball, també. Quan va frenar l'autobús al costat de la parada, ell, amablement, va deixar el pas a una velleta (fins i tot, la va ajudar a pujar-hi), la jove rossa i la resta del seguici que esperava a la parada, sentint-se completament fraternal amb la resta dels seus conciutadans. Però les portes, sobtadament, es van tancar i va marxar l'autobús sense ell. L'entendriment va sufocar l'incendi, i va decidir esperar el proper ja que encara tenia temps i la professionalitat d'aquella empresa municipal de transports públics urbans era diligent. L'espera s'allargava i el nou vehicle no li va fer ni cas, a desgrat de l'agitament de mans, el moviment compulsiu de braços i l'escridassament salvatge. Va passar de llarg. Després, tranquil.litzant-se una mica, va prendre la decisió obligada de fer el camí a peu, ja que es va adonar que no portava bastants diners per agafar un taxi i pensant que només prendria uns trenta minuts del seu valuós horari laboral. Va fer via, per tant, per aquella gran avinguda que l'adreçava fins la seua destinació. Sorprenentment, durant el trajecte no es va topar amb gaire més gent que feia el mateix recorregut, el camí era solitari i lliure totalment. A mitjan recorregut va veure com a un home d'aspecte respectuós se li va caure la cartera. La va recollir i va intentar cridar l'atenció d'eixa persona per posar-lo a l'aguait de la seua pèrdua. Aquell hom no va fer cas i va continuar caminant. Esverat va intentar atansar-se-li, però en el moment d'encalçar-lo va entrar en un edifici tancant la porta fatalment. Va aturar-se a pensar uns instants, llavors va decidir que ja li la tornaria més endavant. Consegüentment, va reprendre el camí. Mig hora després va arribar a l'edifici de la seua empresa exportadora de portes de seguretat. Va marcar el codi personal d'accés i una veu metal.lica i dolca va denegar el seu accés, comminant-lo a tornar a introduir-lo. Ho va intentar erròniament fins que va defallir en l'extrem de la desesperació, unflant-se-li, dramàticament, la vena del coll que sempre se li unflava quan les coses no li rutllaven del tot bé. Assegut al llindar de la porta pel defalliment, va veure una cabina de telèfons públics i va pensar que amb un truc al cap de personal desembolicaria la troca del malentès. Efectivament, el cap de personal desconeixia la seua identitat. "Més de vint anys treballant a l'empresa i no sabeu qui sóc!!!" va exclamar desconcertat. "Absolutament desconeixem la identitat d'eixe individu. Deixe, si us plau, d'ocupar la línia inútilment", va tallar secament. Ell no cabia d'indignació en si mateix. Els nervis li van atenallar la veu quan va començar a cridar posseït el seu nom, número personal d'entrada i càrrec: cap executiu de vendes. El desesper el va fer prendre una decisió sobtada: anar a les oficines de la Comandància Central de Policia. De camí va anar sospesant els avantatges i inconvenients de la nova situació. Si com el que semblava, i pretenia comprovar a l'ordinador de comprovació identitària de la Comandància, ell ja no existia; els guanys i la tranquil.litat, mirant-ho pel costat bo, podrien ser gasius: deixar de pagar impostos, deixar el seu lloc de treball, no anar a votar, etc. De la deseperació va passar a l'enriolament de la nova situació quan va comprovar el que sospitava a l'ordinador, no hi havia rastre de la seua identitat: ni data de naixement, ni sancions públiques ni número de cens de població ni fitxa mèdica... tot en blanc, impol.lut. Quan va tornar a casa tranquil.lament, es va asseure i va notar un embalum a la butxaca darrera del pantaló. Va veure que era la cartera del sudit hom escapívol. Va examinar el carnet d'identificació amb la sorpresa que la foto, el nom i la resta de dades eren les seues. I sense dubtar-ne un instant es va preguntar: i la meua dona!?