SOBRE EL NIVELL DELS HOMES

Homenatge a J. E. Martínez Ferrando

La fiblada fou tensa dins el corrent roig de les venes. Sang ja descolorida en aquell cos esquifit bullia d'impotència. Va deixar abandonats els improperis d'aquell grupet de joves inconcients que l'acosaven i va partir no sabia on en fugida inútil com inútils els ropatges esgarrats que el guarien: "Tinc dignitat, dignitat!!! -va mussitar desesperat i impotent.

La darrera dignitat que li restava era la humana, la primigènia. En aquell món accelerat de pidolaires de tot al preu de poc i d'aparença, ell era l'únic que no demanva res, res de res. Menjussava les restes que aquell món bandejava i ja en tenia prou i bastant. Ací i allá, al carrer, a la plaça, entre coloms, als bancs, al terra... En vida i en mort tothom l'ignoraria. Era una dada més en les estadístiques. Sols una dada moral. Ell ja l'havia perduda i sobrevivia amb la soledat d'un mutisme i bandejament total que l'aclaparaven.

La solitud era tan immensa que s'acontentava amb l'única presència del seu pensament, ombra vera del seu jo. Amb l'única eixida de regirar i regirar contenidors cercant qui sap si la identitat perduda de l'altri. Encara que el resultat era magre.

Era aquella la justa dignitat, de romandre desert entre els deserts?

En el seu camí, un bon dia es va trobar algú. Era un gos. Movia la cua en ziga-zaga i observava amb uns ulls tendres i plens de comprensió. El nostre home havia menjat poc, però entretenia la gana i la ment amb el quefer quotidià de buscar i rebuscar, encara que la debilitat i fluixesa l'envaïen i cada volta era més palesa. Mentre s'acostava a regirar un altre contenidor va caure sense esma i va perdre el nord. Atordit uns minuts després va desvetllar-se amb el gosset llepant-li la cara. Amb un gest instintiu el va apartar i va alçar la seua feblesa per resseguir el seu quefer rutinari.

L'estómac buit i l'afany escarransit el feien rondinar pels carrers ja amb pesantor. Encara que notava la presència suau d'algú, no la percebia ja que el corcó de la fam el turmentava. Instants després va descobrir que aquell gos que el perseguia portava entre les dents una bossa de paper que li oferia amb uns ulls vivífics i brillants. Contrariat va dubtar el gest fins que va allargar la mà massa desesperat per engrapar allò que li oferia el seu company discret. Un bocí de pa que amb una necessària goludesa se'l va menjar, creant en ell una corrua de filialitat amb aquell animal. Era el començament d'una amistat.

"Com et diuen?", ingènuament va inquirir. El ca va bordar un cop. "Com que vols dir-te Ulisses, eh?" Va remenar la cua acompassadament.

Els dies passaven i la nova amistat es consolidava rere una grata companyonia entre vius sequaços. Un li donava a l'altre i l'altre li tornava a l'un. Pur intercanvi i necessitat, més en aquell mon onanístic. El gos era d'una innocència pura i d'una astúcia viva: ja olorava el perfum d'una menja, ja descobria el mode d'entabanar-la.

La fugida era necessària i l'única que li restava era cap endavant. "Ulisses, ja la gana em venç...no et preocupes que tu ets fort i sobreviuràs. Encara que m'has emplenat d'un alè de vida aquest pobre home ha de deixar el món. Jo no t'oblidaré..." i un últim alè es va esvair entre uns ulls que es van apagar amb el crepuscle i la foscor.

Amb la cua voleiant el gos Ulisses s'allunyava ara solitari d'aquell món que el deixava sobre el nivell dels homes.