Les meues circumstàncies i jo

En la vida es poden resseguir diferents camins: uns de bons (o creus que són bons), d'altres erràtics, uns de desencertats i molts els quals les circumstàncies t'empenyen i et veus obligat a acarar-los encara que a contracor. La vida ens marca, la vida ens empeny, la vida corre i moltes circumstàncies passen entre vereda i vereda.

Moltes voltes el caràcter i allò viscut també tendeixen a obligar-te a prendre decisions i camins que a voltes, massa, ni dubtaves que prendries i altres ocasions són decisions involuntàries i camins donats que prens perquè la vida així t'ho indica.

El caràcter propi, el jo, també et fa prosseguir tombants ja quasi obligats, com ja deia. Les creences, el criteri, el pensament, la ràbia, la impotència, la manca de control personal i ambiental decideixen, et marquen i et prenen també de la mà.

Sempre he cregut que la independència de criteri és un valor. Un valor molt important i cabdal. La independència de criteri i de pensament. I els factors de desequilibri d'aquests termes et trasbalsen i rebel·len. Una volta perduts aquests dos punts cabdals tot se'n va en orris.

Quan u se sent esclau de circumstàncies que no controla, sent i percep que la seua llibertat es coarta, es trenca, es clivella. I el camí es fa angost, tortuós i claustrofòbic. Et sents molt incòmode alhora que perdut i impotent.

Prens una decisió dràstica, de socor, de salvació i el teu el teu jo es veu amenaçat i prens la decisió d'autoprotegir-te. La teua integritat es veu amenaçada i l'instint de supervivència ara mana.

Perquè el camí contrari et mena a una pèrdua, a una nuetor, a una falàcia, a un erro i alhora a una contradicció personal.

Després vindran les conseqüències, vindran els agravis, les queixes, els penediments però primer ha prevalgut l'autoconservació, la salvació d'uns criteris i pensaments que fonamenten la teua personalitat i el teu ésser més profund i inajornable.

És clar que pots ferir, és clar que erres, és cert que claudiques. I també és cert que et salves i que sacrifiques. Mai cap decisió és a gust de tots i a voltes de ningú, ni de tu mateix.

La vida segueix, continues caminant, continues errant i perdent, guanyant i estalviant, ferint i comprometent. Però la vida és això, un esplet de conseqüències desagradables.

També recordar, tornar enrere et fa reflexionar. I la reflexió descontextualitzada o no et serveix i molt. Distanciar-te, prendre alè, respectar el ritme de les coses a gosades et fa aprendre.

Moltes retirades són doloroses o doloses, les sents incòmodes. Però les prens. I eixe camí també et serveix per mirar. Mirar avant i arrere, als dos costats, obliquament, de gairó. Saber posar un fre, també és saber. També és part del camí.

Ja és difícil aprendre a caminar i també molt dificultós aturar-te. I moltes voltes traumàtic i desconcertant.

I sobretot creure que la rectificació és part d'eixa senda. Saber empatitzar també és saber-se salvar. I que tots els camins que prendràs ni seran del segur còmodes i plaents. Camins, en fi, de la vida, camins de pèrdua i de guanys minsos, vies inexplorades o conegudes, però decisions per les quals prens partit i prens respecte perquè la coherència i integritat són molt valuoses quan u s'hi juga la dignitat i la seua pròpia personalitat.