Al meu país la pluja no sap ploure...

Vaig descriure les coses com dades em venien i de dades tant dades que no sé si eren bendades. Tal volta, no importava. Ni el sentit ni l'explicació.

Vaig nàixer a un país on havies d'escriure amb majúscules les minúscules i amb minúscules les altres. I on l'orgull de pertànyer era l'orgull de ser.

Havia aprés, amb el meu propi estudi, que dubtar era més que una dubitació sinistra i contestatària del decorat social.

Però el que aprenies sols servia per ser més ruc, o sia, per sentir-te més ruc. I així anàvem(!)

Sentia la necessitat veterable de l'absurd per l'absurd. Quan allò que creia veure era el summum del summum.

I vaig decidir que abans de desaprendre a no decidir, preferia ni fer ni desfer.

In saecula saeculorum,

Atentament algú.