Al meu país la pluja no sap ploure...
Vaig
descriure les coses com dades em venien i de dades tant dades que no
sé si eren
bendades. Tal volta, no importava. Ni el sentit ni l'explicació.
Vaig
nàixer a un país on havies d'escriure amb majúscules les
minúscules i amb minúscules les altres. I on l'orgull de pertànyer
era l'orgull de ser.
Havia
aprés, amb el meu propi estudi, que dubtar era més que una
dubitació sinistra i contestatària del decorat social.
Però el
que aprenies sols servia per ser més ruc, o sia, per sentir-te més
ruc. I així anàvem(!)
Sentia la
necessitat veterable de l'absurd per l'absurd. Quan allò que creia
veure era el summum del summum.
I vaig
decidir que abans de desaprendre a no decidir, preferia ni fer ni
desfer.
In
saecula saeculorum,
Atentament
algú.
Comentaris