LA
SANTÍFICA MANIA D’ESCRIURE: Reflexions al
voltant del procés creatiu.
...aconseguir
que els valencians ens identifiquem més amb la nostra llengua pròpia
i amb la nostra història, de tal manera que augmentem la consciència
de ser valencians i la voluntat de compartir un projecte social de
futur.
Reivindicació
del valencià, Abelard Saragossà, ed. Tabarca València, 2007.
Escriure,
crear móns alternatius; dibuixar, contindre l’espai amb una mirada
personal; cantar o modular el so amb la nostra pròpia veu; són
processos on se transforma lo real (o el que nosaltres percebem com a
Realitat) en ficció, en transformació.
Aquesta
reflexió general és, en resum, una explicació condensada del que
crec el procés creatiu o creador. Però m’agradaria realitzar una
reflexió més a fons del que crec que és crear, una reflexió
diacrònica o semiòtica si pot ser.
Què
vol dir crear? Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana
(DGLC) de Pompeu Fabra, crear és un verb transitiu que vol dir:”Fer
una cosa de no res// Fer, compondre una cosa que abans no existia”.
Així doncs, podem coincidir amb el mestre Fabra que crear és igual
a construir o edificar amb les possibilitats cognitives humanes
quelcom que abans no era, existia. Ergo, el ser humà, per definició
o intrínsicament, és un creador; o en termes teosòfics: és un
déu. Un déu en minúscules que cada persona adquireix socialment;
amb l’estudi del genoma humà i les cèl·lules mare o llaurant la
terra perquè eixe detritus cresca i done els seus fruits. Un sentit
social de la creació, comunitari que s’adquirix en el moment
de prendre consciència com a humà o ser creador/creatiu. És una
capacitat “ad hoc” de la persona, en resum. No m’allargue més
amb aquesta branca del discurs perquè és un tema que pot donar més
per a un assaig creatiu que per a una ponència.
Bé,
desviant l’objecte d’estudi a un terreny més personal o
subjectiu, m’agradaria llançar una sèrie d’impressions al
voltant del que me suposa, a mi, com a creador eixa “cosa” que es
crea, que s’edifica.
En
primer terme, m’agradaria posar èmfasi a un concepte que crec que
és clau en eixa concepció creadora: crear és saber, conèixer
la cosa creada, dominar-la per a transformar-la. Això de la
inspiració només és literatura romanticista, i no cal fer-ne més
cas. Jo, com a responsable del meu camp creatiu he de fer un
producte, que des de la coneixença del seu magma físic, sia digne
amb els esquemes naturals de la poesia o de qualsevol altra activitat
humana (llaurar, construir, cosir o cuinar, per exemple). O ho
explique amb un exemple pràctic, per a fer-me entenedor: un botànic,
coneixedor de l’art de les plantes, no pot ser responsable de la
urbanització d’un solar o més, popularment, com diuen els nostres
germans espanyols: “No podemos pedir peras al olmo”.
O
acudint al mestre Fabra de nou, saber és, en una primera
definició, (que és la que ens ateny) un verb transitiu que vol dir:
conèixer, completament, tenir coneixença que una cosa és,
s’ha esdevingut, per la informació que en tenim”[DGLC].
D’ací podríem derivar, seguint ara el sociolingüista valencià i
mestre intel·lectual Lluís Vicent Aracil, que amb una noció d’art
social ens dóna una altra pista que havíem esbrinat ja:
L’originalisme
revolucionari és fer tabula rasa , pensar que tot són
traves, que la font està en la natura...[...] La paraula tradicional
europea era institutio o formatio, que és una paraula
artificialista i, per consegüent, era coherent: ningú no és pintor
per naturalesa (de natura).[...] Abans era evident que l’art
era artesà i artificial i, en canvi, la noció romàntica de
l’art és el geni que no ha d’aprendre res i ho crea
tot.[...] (El subratllat és meu)
La
mort humana, Lluís V. Aracil, Ed. Empúries, Barcelona, 1998.
Així
doncs, ens introduïx en l’intrigant món humà de la semantització
o variació dels conceptes segons la variació històrica o
diacrònica, si més s’escau; pura sociolingüística. La història
ens dóna lliçons que no podem oblidar. És un tema llarg i
apassionant, que no és el nostre tema d’estudi, ara. [Qui vulga
saber més, li recomane la lectura del llibre que és, totalment,
engrescadora, entenedora i grandiosa. ]
O
més, en termes polítics, el gran assagista suecà Joan
Fuster al seu excel·lent Diccionari per a ociosos en
l’accepció Intel·lectual (pàgina 68) ens fa una reflexió
ben interessant al voltant de l’humanisme erasmià, que val la pena
de pensar-se i aplicar.
Bé,
en segon terme, més hedònic, conèixer et dóna plaer. Eixe
domini de la creació, eixa cosa creada, eixa art és font de
satisfacció. Com m’agrada dir a mi, “quan fluïx la creació
toque el cel.”
També,
recolzant-me de nou en el mestre Ll. V. Aracil, en una interessant
reflexió al llibre ja citat més amunt ens diu:
[...]
no hi ha dubte que la manera correcta de concebre la vida [...] és
com a joc o com a aventura. No hi ha cap esquema o cap fórmula
que sigui la fórmula general del joc o de l’aventura[...]
La mort humana, (ibid) [El subratllat és meu.]
Ell
ens dóna la clau d’eixa subjectiva “satisfacció” personal:
tota narració seria biomòrfica ( bios: vida vivent front a
zoos: vida viscuda), tota narració ben feta és una imatge
de la vida. Ens emmirallem amb eixa forma de vida o biomorfa i
com que és vida, la vivim i la gaudim. En fi, vida (i mort) és font
de plaer, de joi, de nervi viu: toquem amb tot (mans, peus, ulls,
ment...) la vida.
Per
una altra banda, podem acudir a un autor actual, l’escriptor
valencià Josep Franco que al seu Catecisme per a agnòstics,
edicions 3 i 4 València, 2006, a l’accepció (pàgina 36)
Creacionisme diu: L’home és el rei de la creació perquè
és l’unic ésser viu que creu que ha estat creat. On la
capacitat creativa o creadora de l’home es nodrïx de la
consciència de ser o sia de la consciència d’un mateix, com a
persona.
En
conclusió, la creació siga quina siga la seua representació
(pictòrica, musical, vivencial, etc) depèn de qui se l’atorga i
té, i del seu coneixement rau la seua màgia, el seu goig, enfi.
Tota una santífica mania d’escriure.
O,
com m’agradaria acabar l’exposició amb una reflexió de to més
prosaic i subjectiu sobre el que m’ha suposat la creació com a
font de salut i rehabilitació.
Crear
és traure de l’interior salut i alegria; de més a més, és una
font brolladora de curació amb la qual u aprén i practica la
sanació a través d’un instrument que crea art i crea satisfacció
personal. Total: és una santífica mania de crear, d’escriure,
etc. I traure-ho enfora és una medicina que recomane a tot el món.
Josep-Carles
Català Castelló
11-2-2008
Comentaris