Ales d'au fènix

...sé que no he escrit aquest sense sentit transformat en vivència crua fa mesos, oblidat en un calaix de sastre sensorial sonso i balb com la meua degradació física forçosa per una ataràxia indesitjada. Però les coses esdevenen per unes causes, també per uns precipitats emotius on la realitat embruta les decisions que cada volta més prenc automàticament, empès per la inacció i una mena d'autoodi convuls que marca el meu esdevenir actual i directe. Com sempre, el meu caràcter cabut no vol que aqueixa circumstància real i temporal domine el meu estat: encara sóc aquell esperit que es prenia la vida amb l'adequada curiositat que la irreverència em marcava, una rebel·lia que em portava a somiar que podia revertir una realitat hostil amb la força d'un grapat de vocals i consonants ordenades en paraules poètiques que em servien de lenitiu espiritual. Tanmateix, el jo es rebel·la i m'empeny a alçar les ales i volar: es pot perdre el temps, mai no pas l'afany. Ara, contràriament, em sent més identificat amb aquell poeta que mai no he deixat d'ésser, encara que de facto no hi exercís. El meu compromís amb la meua vida intenta ser coherent amb allò que m'incardina, em marca, és. Per tant, un camí coherent amb el meu endins seria fer-me cas a mi mateix i fer volar les meues ales cap allò que crec que val la pena: la paraula i la seua força fefaent...
 No obstant, el perill d'oblidar allò que a u el determina pot ser un perill greu. Perquè pots perdre el teu caràcter més íntim i això es perdre-ho tot. Em rebel·le, les meues ales encara no s'han trencat del tot, lluitar per allò que ningú no et pot arrabassar per molt que et mire per damunt del muscle, ignorància res més alimentada per unes ànsies de voler ser més que l'altre per unes raons maldissimulades d'inferioritat -però això són altres calces. La vida et fa aprendre que les debilitats són símptomes de fortitud perquè no hi ha res més valorable que saber mirar amb normalitat una imperfecció que et porta a autosuperar-te. A més, qui carai és perfecte!
 No ens equivoquem: t'escric a tu. A qui m'escolta amb la neta impressió, amb la mirada absorta de qui comprèn i descomprèn. A tu qui realment és el vers que alimenta la meua vida, qui s'alça a punta de dia i de la seua boca naix un "bondia" sencer, poètic, viu, vertader. No ens equivoquem t'escric sols a tu. El meu motor, a qui parle sense restriccions, sincerament.
 No vull deixar en l'oblit que, més i més, ser jo és la vertadera debilitat, la vertadera aventura, el motiu clau pel qual individualment paga la pena viure. I que se m'escolte i puga deixar-ho present és un luxe que em diu i rediu que ha valgut la pena arribar a aquest ara. Espere que les meues ales tornen a volar i recorda: sols t'escric a tu.

Comentaris

Publicacions populars