LA SUTJA DEL TEMPS

No descanse -amb un lent, lleu trepitjar el meu temps, la meua terra es corroeixen- de dir amb una veu trencadissa els instants, els nombres, els averanys... encara que trencat sia el cant. De vegades, anticipadament, la sutja del temps em tinta la cara i no deixe d'anticipar un somrís de vailet, somrís jove encara, quan els dies canten elegia i les nits ballen silenci i desig. Dubte i dins del dubte m'autoafirme, em refaig, l'au ja fa temps que ha partit i el seu foc enlluernador allarga el camí... Qui sap si el vol caurà o alçarà la seua positura per engrandir el traç del seu recorregut. Tal volta no importa massa el vol, importa el moviment, fer amb el dia a dia l'abrupte somni de viure. Demà pensarem tots dos -qui m'importa i jo- què farem amb el sutge i la cendra que queda, que ens hem deixat enrere. A més a qui importa la nostra infrahistòria d'enamorats, a mi i a ell només escau. Crec que el compte enrere dels dies és fals, valen els sentiments, la veritat que endura un desig ver i veritable. La reflexió compta en aquests temps monetaris en excès i massa devaluats o les paraules ja no diuen, escridassen. Bé, et deixe aquesta carta-vers perquè oblides el llant i t'òbrigues a l'alegria. T'estime!!!,
                                      teu un rapsoda del temps.