Els nostres temps, els nostres instants

Enterc el temps passa i passa. Com de costum desitge allò que tinc per després desposseir. Amb un joc hàbil de mans desfile el destí a pler meu; faig de la necessitat, virtut i de la dificultat, avantatge. El cor em demana una lluna sexual mentre dins de mi pense de la ignorància d'aquell que es creu súmmum. A la fi decidesc enganyar l'ara amb mil i una raons escadusseres, així la mentida es fa més plausible i la veritat més nauseabunda. El meu jo, amb un tot d'amics fidels com el sol, l'ordinador, el bolígraf, una cullera..., escapsa els trossos d'esper quan en realitat vol romandre inadvertit i així destrona la sorpresa amb més plaer. Qui amaga no menteix, tan sols obvia el que no vol que es conega. I la felicitat comença quan u deixa de queixar-se i decideix lluitar amb tanta força que qualsevol obstacle es dilueix en terrons de sucre dins d'un cafè vesprejant. Ara, quan de veritat s'observa un rictus de superioritat, gire de cua i adéu. No vull saber res de la desesperació i de brega, al llit amb la persona que estimes de veritat. Fa temps que me'ls conec, aqueixes mirades resoltes, altives que no fan més que avorrir la seua delectança resolta, còmoda. La societat put. Formada per individus subjectats per una teranyina de consum fàcil, alcohòlic, depravat. Què busquen la brega, doncs els donaré pausa, mansuetud calculada, inexpressió, silenci mentrestant faré el que em done la gana i demà més. No entenc aqueixa dèria per trobar un enemic on hi ha algú que no desitja res més que viure. La vida no es composa per la facilitat de comptar els diners que et gastes en un fotut bar, la vida és i serà un esplet de sensacions, bones, positives, reals, també nefandes, dificultoses, esforçades, que destilen la puresa d'allò vertader, autèntic que rau en la corfa de l'experiència. També de tant en tant una paraula amiga et fa creure en la humanitat, en són tan escasses... Però et dius: ha valgut la pena!!! I enfiles camí amb el cor fort, impetuós, esperançat. Ara més que mai de tant en tant et refugies en el silenci, matèria comuna, i fas com aquell que a voltes s'atura per descansar. Després torna el soroll, però bé tot compta, fins allò desagradable. Aprens sens dubte a espencar l'ara en moments plurals i mentrestant faltes als bons costums, li fots una patacada a la mentida, la fatxenderia, l'obcecació, la insolidaritat per ser qui ets, una persona amb criteri i conviccions. Demà ja ens veurem al front, avui toca callar i fer. Callar i fer.