Els encants de la llum

Avui les pedres beuen terra i el sol s'eleva a l'infinit. Els peus corren lluires pels indrets de la il·lusió i les ganes de viure són de platí, esmerilades com un rierol que parla la llengua de l'aigua. M'ature a reflexionar al voltant de la llum i refuse la malura que fa molts instants s'ha esvanit. Obligue a la ment i al cos a oblidar, quin remei!!! Ahir el temps es va aturar encrostonat i avui les coses són com són, què més dóna! No vull perdre el temps donant-li importància a allò fútil, mire endalt... plouen llàgrimes d'àngels desconsolats, quina injustícia!!! Jo no sóc qui sóc sinó què faig, és un lema personal com aquell dels llatins, ja sabeu "facta non verba", és cert. Pense que allò que et passa és una irrenunciable rerefila de fets que vius i allò de veritat és incommensurable com l'amor de ver. Les paraules se les emporta el vent, són febles i els fets són matèria recognoscible, vertadera. En fi, passa i passa el temps, la veu del sol s'eleva i els seus rajos són curació d'esperits assedegats de llum. El poeta canta un cant que cantant es canta. El rapsoda li dóna forma sonora com aquest poema en prosa lliurat als encants de la llum. Els versos volen com caderneres que aletegen en els cels. Els pit-rojos eleven les seues plomes cap a un infinit molt palpable, bastant abastable, ajustat a una realitat que canvies com canvia el dia, amb decisió, ferm com les tiges d'una acàcia d'ivori o com l'ombra d'un arbre amable, terrà. Una veu amable t'inspira un poema positiu, fa temps que has deixat de queixar-te, és perdre el temps. Prefereixes escriure al voltant de la bellesa o la beutat d'allò que acarones amb els ulls. La paciència és matèria de voluntat i és dificil d'encabir en un got afartat d'intransigència ignorant, la societat està podrida de diner i consum fàcil, efectiu però inútil, allò que es palpable, utòpic -perquè no- es dilueix com un terròs de sucre en un cafè farcit de bones intencions mai no acomplides pas. En fi, la vida i els seus indrets coneguts, quin remei!!!