No puc deixar de caminar

no puc deixar de caminar
quan entre els arbres suau es remou el vespre
deixe lliure que les alenades alimenten el pas
camine distret alentit
cada pedra escau al camí
les fulles verdes reguen el paisatge
el camí no és balder
quan la sintonia dels teuladins remoreja fràgil
ature i alentisc el pas
dibuixe amb els ulls el pas d'un lent rierol que m'encalça
el color d'eixe plor dolç m'asserena
que com una serp juga enllà de la mirada


no puc deixar de caminar
quan erràtic pense en tu
cada arbre record
un detall de totdós
un accent del viure
que decidisc important
cada element accentua certa melancolia
de ser i estar
de tu i de mi
del passat i del que ve


alce la mirada
l'astre rega el paisatge de llum nítida i candescent
la ment es perd exhausta
el cos es relaxa
els membres s'estiren
els ulls cauen amb el vespre avançat
els últims rajos escalfen la terra
el rierol continua jugant i saltironant


a la fi no deixe de caminar
el temps ja s'ha esgotat
tot continua
sense que per això no deixe de pensar en tu