No puc anomenar els versos que et regalaré

et dec un al·leluia irredempt
gastat ja el silenci en un camí
la color dels teus llavis em ressona
tan a prop i tan lluny encara l'escolte
no deixes que s'apague en el record
que de tant en tant m'enlluerna
potser la vaga remor d'una fressa de branques entre el vent
em porta a la idea de tu
no tinc conhort si s'apaivaga


escolta el cant que m'emporte
perquè és el present que et puc amorosir
no puc anomenar els versos que et regalaré
la paraula se m'inocula latent i excitada
les imatges corren lliures alhora que pesants
quan puc acaronar la remor del teu alè
que s'acompassa amb el ritme del teu cor
roig encès s'assembla el meu palpitar
quan la teua fesomia se m'acut
no deixes que els versos queden nus en una platja qualsevol
ja que cada element que els nodreix naix en tu i té la finalitat de tu


no puc anomenar els versos que et regalaré
segur del sentir del meu roig palpitar
allò que et puc desitjar
és la sort que l'amor em dóna
i del cert que pur em recorre
sols vull el dolç encontre dels teus braços
amb els meus entrellaçats
en un qualsevol indret del nostre paisatge
que en els meus versos et regalaré