DISSOCIACIONS
Cada dissociació en el món de la cultura ha costat cent anys de bregues front a noranta-nou de dogmatisme de normalitat -que li ho diguen a Giordano Bruno. I eixe any restant ha quedat per a la posteritat de la vergonya retroactiva humana; un any, simplement d'un dia. Aquestes tan desafortunades dissociacions han cavalcat sempre en el terreny infèrtil de la clandestinitat, han anat contracorrent. Fet que ens obliga a determinar que l'avanç humà sempre serà, ha estat i és secundari -per bandejat, amagat- i per tant dissociatiu.
U, quan mira un quadre de Morandi, pot creure que aquest pintor no és gens dissociatiu, si prenem el concepte en un sentit literal. Potser ho podem entendre si acudim al sentit que tota creació parteix, no d'un jo, sinó d'una biografia, uns fets personals que ajuden a transformar el magma de la realitat en poiesi: el biografisme. (Partim del fet que la realitat pura no existeix des del moment en què aquesta és transformada pel sedàs humà, o siga, la mirada:els records:els somnis:un pensament, etc.) Per això definim el concepte realitat/ficció com una mentida perquè no accepta, en la seua dictadura, més que dualitats gens explicatives i gens esclaridores del sentit humà.
No cal conèixer tota la vida d'un creador, tan sols s'ha de ser solidari amb el seu patiment o joia interna, perquè també és teu i per tant: propi, comprensiu. En aquest sentit ja deixen de ser dissociacions (aquest punt comprensiu és un concepte ucrònic, per tant.) Són punts d'encontre, connexions entre biografies, les visions, els sentits humans.
Però quan un s'afronta amb l'individualisme (bo/roí), la incomprensió (vertader/fals), la intolerància (primari/secundari) irremissiblement és una dissociació...
U, quan mira un quadre de Morandi, pot creure que aquest pintor no és gens dissociatiu, si prenem el concepte en un sentit literal. Potser ho podem entendre si acudim al sentit que tota creació parteix, no d'un jo, sinó d'una biografia, uns fets personals que ajuden a transformar el magma de la realitat en poiesi: el biografisme. (Partim del fet que la realitat pura no existeix des del moment en què aquesta és transformada pel sedàs humà, o siga, la mirada:els records:els somnis:un pensament, etc.) Per això definim el concepte realitat/ficció com una mentida perquè no accepta, en la seua dictadura, més que dualitats gens explicatives i gens esclaridores del sentit humà.
No cal conèixer tota la vida d'un creador, tan sols s'ha de ser solidari amb el seu patiment o joia interna, perquè també és teu i per tant: propi, comprensiu. En aquest sentit ja deixen de ser dissociacions (aquest punt comprensiu és un concepte ucrònic, per tant.) Són punts d'encontre, connexions entre biografies, les visions, els sentits humans.
Però quan un s'afronta amb l'individualisme (bo/roí), la incomprensió (vertader/fals), la intolerància (primari/secundari) irremissiblement és una dissociació...
Comentaris