Avançament de la meua primera novel·la, UNA MORT.

Primer dia: el delicte...

Va deixar enregistrat sumàriament a la seua inseparable enregistradora manual, portàtil, retràctil i vellarda, el començament de tota aquesta tragicomèdia delictiva. Va agafar uns guants, de seda, que se'ls calçava en ambdues mans mentre esguardava, amb una miopia lleugera pels anys d'ofici, el cos delictiu.

Pel que sembla -va aturar, rogallós, l'inici del discurs- la secretària apuntava l'establiment d'un costum ritual estrany i estrafolari -va observar, minuciosament i circumdant, amb una curiositat estrangera, l'indret de la tragèdia, i amb una melangia “off the record” va quasi exclamar: “Ja era hora, collons, que'm deixaren tramoiar amb llibertat el meus casos”. Posant-li un èmfasi especial en la paraula meus- un ritus pseudoreligiós? -i va romandre a la seua ment utilitària i objectual un altre interrogant que'l pertorbava més que'l suara esmentat:”Identificar el delicte?!” Més bé que una interrogació era o esdevenia una obligació, una pruïja, el seu principal estigma. Un estigma que començava per reconèixer un cos delictiu emboirat, esblaimat, misteriós per tant: la natura d'aquell cos del delicte estripat, escorxat, cruel, esquarterat, fet trossos, retràctil l'identificava, si més no, per allò que ara ni trobava.

Amb aquella habilitat, doncs, que identificava el modus del comissari Modest, va anar inserint-hi a la bossa de paper, que abans havia recollit d'una paperera del carrer, el cos del delicte; amb una serenitat de posat i caràcter que, del cert, el feien singular, privatiu.

Algun tipus de concentració serena li va fer prendre la decisió que sense més dades sobre el focus, sense la identificació del cadàver i la seua exacta biografia, aquella investigació no atenyia “les altres peces de l'escaquer”: la partida havia començat i el crim havia mogut peça, per cert.