Avançament de la meua primera novel·la, UNA MORT.
Primer dia: el
delicte...
Va deixar
enregistrat sumàriament a la seua inseparable enregistradora manual,
portàtil, retràctil i vellarda, el començament de tota aquesta
tragicomèdia delictiva. Va agafar uns guants, de seda, que se'ls
calçava en ambdues mans mentre esguardava, amb una miopia lleugera
pels anys d'ofici, el cos delictiu.
Pel
que sembla -va
aturar, rogallós, l'inici del discurs- la
secretària apuntava l'establiment d'un costum ritual estrany i
estrafolari -va
observar, minuciosament i circumdant, amb una curiositat estrangera,
l'indret de la tragèdia, i amb una melangia “off the record” va
quasi exclamar: “Ja era hora, collons, que'm deixaren tramoiar amb
llibertat el meus
casos”. Posant-li un èmfasi especial en la paraula meus-
un
ritus pseudoreligiós? -i
va romandre a la seua ment utilitària i objectual un altre
interrogant que'l pertorbava més que'l suara esmentat:”Identificar
el delicte?!” Més bé que una interrogació era o esdevenia una
obligació, una pruïja, el seu principal estigma. Un estigma que
començava per reconèixer un cos delictiu emboirat, esblaimat,
misteriós per tant: la natura d'aquell cos del delicte estripat,
escorxat, cruel, esquarterat, fet trossos, retràctil l'identificava,
si més no, per allò que ara ni trobava.
Amb
aquella habilitat, doncs, que identificava el modus
del comissari Modest, va anar inserint-hi a la bossa de paper, que
abans havia recollit d'una paperera del carrer, el cos del delicte;
amb una serenitat de posat i caràcter que, del cert, el feien
singular, privatiu.
Algun
tipus de concentració serena li va fer prendre la decisió que sense
més dades sobre el focus, sense la identificació del cadàver i la
seua exacta biografia, aquella investigació no atenyia “les altres
peces de l'escaquer”: la
partida havia començat i el crim havia mogut peça, per cert.
Comentaris