CRÒNICA D'UNA VIDA ANUNCIADA

De poc valen els greuges ni la culpa ni tan sols donar-la, amic, val trobar-se, parlar, escoltar la vida amb eixa pell que hem cosit de terra i simpatia, de bons acudits i riallades tremendes, i de pas les experiències. Amic, tu ets l'espill jo sóc la imatge falsa de mi mateix, el món una mentida ben decorada. Jo puc ser la llum que corre i es perd, puc ser res i tot i part i camí on no arribe. Col·leccionaré insectes comuns, dibuixaré sensacions, caminaré els cingles i l'horitzó em pintarà a la cara un tatuatge de vent i senda i una cançó escoltaré a cada recés del camí, les petges que resten seran ja simple senda on tal volta em perda o tal volta em trobe, tal volta tot, tal volta res.
Recordaré que em desconec, recordaré que et desconec, recordaré que desconec...