PONTS DE LLIBERTAT I TERRA: poesia de riu

arrels d'una època foragitada
d'un temps fugitiu
d'un temps d'estranys
d'un temps que ens enlluerna i ja a penes estimem
camí però de trossos de tren sense memòria vies ja foses trencades gastades ploroses absortes
vies cap a res cap a totes les parades
estació utopia tanmateix
paisatge pintat a l'oli
gent de colors d'aquarel·la
també amb tonalitats riberenques
color riu
color via
color andana
color de núvols i sol
ara cante l'olivera
ara escolte la simfonia del paisatge
cante amb ulls d'alba i peus moldejats amb fang
la raó d'intentar engrapar allò que puc veure a l'horitzó
sóc el fes
els cavallons
el barret de palla
la botija
la llengua que parlen
sóc l'aigua sempre fresca
cante la no-pressa
també els joncs
els esbarzers
la tija
cante un cant
cante cantar

Els carros, l'anar a peu i els animals de tracció (cavalls, ases) esdevenien mitjans bàsics de comunicació humana a finals del dènou. Amb l'irrupció del ferrocarril a vapor es bifurcava i reforçava el sentit de viatjar: esdevenia menys tortuós i guanyava en velocitat, tracció i funcionalitat.
Així aquell tren de propietat anglesa però valencià d'utilitat prenia sentit.
Un fet destacable és que en el seu recorregut habitual Muro-Alcoi fins a Gandia-Port-Grau -anada- presentava uns vagons carregats de fusta, pells, llana, llençols, aliments) i persones que festejaven, turistes d'interior, el viatge.
Un d'aquells espectacles que senyorenyaven el trajecte consistia en ensumar el dolç constrast que marcaven els raïls entre la majestuosa rocosa de l'interior del país a l'alegria marítima de l'arribada, d'unes terrasses fluvials i balcons fins al llit del riu Serpis i el seu delta invers amb zones marjalenques i cultius alegres. De fet l'aparició dels tarongers en el mapa visual dels viatjers apuntava la frontera climàtica entre el fred muntanyenc i esquerp fins als 300m fins a la mar i la seua bonança climatològica.
Avui en dia aquest ferrocarril ha estat soterrat per la suposada cultura postmoderna del consum accelerat i l'esgotament massiu de les fonts de producció amb la consegüent contaminació globalitzada i descontrolada d'una població encegada per un somni fals i buit que ni persegueixen.

el betum d'una pluja fina
mulla els ulls
del tren que avança
amb el seu simfònic trac-trac es distrau
conduit per les fulles caigudes dels seus raïls
i com el riu que el sedueix
voreja una senda amb bardisses
i amb imatges ja exhaurides
que recorda ara ruïnes ara ombres
figures idealitats
però la bocana d'eixa ximeneia de núvols
li assenyala amb un llenguatge secret
el sentit de la senda que encara no havia recorregut

ara tota aquella persona que camina aquesta senda riberenca, aquesta senda ferroviària, senda verda tothora esdevé conscient o inconscient senda no-absent, esdevé tripulant d'una irrealitat i alhora es disfressa de núvol i aigua, de fulla i pedra, de paraula i gest, de revisor i maquinista, construeix la idealitat del camí que l'envolta, també part essencial que dóna vida a aquells hòmens en saragüells, que ens recorda el besavi que cada quinze dies abaixava al port a guanyar un xavos necessaris per a l'economia familiar o simplement aquella persona que volia olorar el salobre del mediterrani. Ara totes aquestes absències paradoxalment uneixen més que la presència ara la utilitat de tota aquesta infrastructura ha mutat de qualitat que encara manté el seu encís i interés avui en dia.
Ara els ponts porten enlloc, però de banda a banda estan connectats pels sentits, les emocions, els colors, els sons i el buit. Ara som viatgers del vent. Viatgers amb referents sòlids també on fundar la imaginació i la raó: túnels (cucs d'ombra i humitat), trinxeres (soldats de pedra sostenint el fang i les pedres), sotspedrades (parets de pedra seca i oliveres), corrals (fanals d'humanitat entre el paisatge), el riu(poesia latent també salvatge), l'assut (lladre d'aigua/motor de riquesa humana), fàbrica de llum fàbriques d'ombres... som tot això i més, PONTS DE LLIBERTAT I TERRA... aquest és el meu homenatge a un riu que va ser via, i a una via que ens obri ponts: intentem de no fer-los miques.