L'ELOQÜÈNCIA DE LA BREVETAT

Fa pocs jorns vaig fer anys, tants anys com en són quaranta. M'hi vaig imposar un estricte silenci laudatori. El temps és capriciós, malencònic, estricte. Passa, passa, camina, s'atura eloqüent, giravolta unes manilles maníaques, s'estavella com un creuer amb destinació al vespre... és massa poc poètic. Us conte açò amb una intenció estoica, quasi heroica -com m'agrada a mi d'afegir-hi. És clar, l'intent personal d'oblidar el seu vessant -diguem-ne- consuetudinari, s'estanca amb la infrahistòria personal d'aquest rapsode que un bon favor li faria cantar l'alegria i deixar estar l'elegia. Coses de la vida, estic esperant, amb una lluita constant contra la malura, que l'elegia s'esmicole en trossos de record vague i nasca un nou cant. Mentrestant, el jo s'ajup de tristea en tristea en un intent de deglutir allò que és inmastegable. L'equipatge que duc a les esquenes és de poc grat: un entorn familiar indecorós -per dir-ho finament-, unes circumstàncies personals difícils, una memòria sentimental en suspens i la queixa... 
   No puc allargar-me més, tampoc paga la pena de tornar a burxar en la ferida. Moltes voltes l'eloqüència de la brevetat és palmària. Res, un adéu farcit d'esperança i unes ganes boges de no capitular mai. Cabut com sóc. Adéu.

Comentaris

Publicacions populars