Quan el temps s'esmuny maníac

Entretant el temps s'esmuny maníac, el subjecte aprecia com un suau tacte concatenat el reguitzell de pensaments desordenats que la seua ment provoca. El desordre no suposa cap desori, puix esdevé com un fet consuetudinari. Habitual. Quan ell vol desordenar, l'ordre s'imposa. El raciocini actua com un agent furiós que no permet actuar amb llibertat el subjecte. Tanmateix, moltes voltes la irracionalitat d'algun fet casual porta el subjecte cap a un tibant estira-i-arronsa efectiu que domina els sentits primers. Llavors, s'elimina de cop l'ordre i la llibertat més pura mesura la freqüència casual de connexions neuronals. El temps, entretant, segueix esmunyint-se ara objecte abstracte i casual. A la fi, el resultat de tot plegat s'esllavissa davant un fet real, objectiu que trasbalsa el subjecte. Ocularment la realitat ha guanyat la partida. El subjecte davant aquest esdeveniment real, palpable tracta de reaccionar amb audàcia, encara que els sentits el porten cap a la seguretat mental habitual, normal. Però, contràriament, actua de manera irracional, ja que no pot evitar un desori sensual palmari. El subjecte actua de manera desordenada: el seu caràcter individual no està avesat a les reaccions espontànies. Fet i fet, els seus sentits més carnals, externs reaccionen amb una puerilitat que inunda la ment d'imatges que desenqueten el subjecte fins incomodar-lo. Llavors, el temps estantís és impossible d'espencar en partícules individuals i s'engloba en deleteris instants que s'allarguen mentre el subjecte viu l'objecte visual real com a desig. El desig pot materialitzar-se amb distintes formes. Encara que en aquest cas, els sentits perceben el desig en forma ideal. Un ideal transformat en enamorament: tan irracional i alhora intel·lectual que interactua amb la carn, el desig, de manera espontània. És un sentit viu, palpable, ferreny que es transforma en imatges desitjades, en corporeïtat. Llavors no s'hi valen ni la temeritat ni l'heroïsme puix el subjecte enamorat té al davant allò que sempre ha desitjat: el seu objecte d'enamorament. I es verifica tot plegat pel sentit inesperat de desordre actor, actual que fa que el subjecte visualitze allò que té al davant com a ideal subjectiu. Real, tan real que el grau d'intensitat sensorial desordena pensament i sentits. A la fi, un gest, una simplicitat, un cop d'ull esdevé súmmum. Ara cal que es trenque el gel i tot es naturalitze.

Comentaris

Publicacions populars