L'estat actual de la cosa íntima
De nou ací, aquest rapsoda segueix intemperant donant "la llaga" -com diuen al meu poble- amb les seues vibràtils, vitals experiències íntimes amb aqueixa passió desmesurada que em determina, per a bé i per a mal. Heus ací una prova que us deixe llegir perquè em dóna la gana -i perdoneu la impertinència. No sóc amic de la correcció ni de les bones formes forçades, el meu plaer és la poesia i vull que vosaltres -encara que aquest poema és dramàtic- les tasteu i les féu vostres. "Alea jacta est"
DELIRIUM TREMENS
(abans de tot ens arrapa la lluna amb el seu clar encalm)
aquesta vesprada la llum es plora incessant
el batec fructuós d”un cor inesperat abeura els pensaments quan la imatge és innegable
mategue els versos per la necessitat de l”instant i l”ara
realment no abandone/ renove el sentit del que espere
que per esperat no esdevinga cansat
tanmateix el fruit que se m”ofereix taca la gana de tu
ahir vaig debatre la inconstant oportunitat que no se”ns dóna
tampoc interprete la facilitat com a impassible
ni desdic el camí decidit
però deixe per a l”esperança el combat injust que no vull lluitar
perquè desarmat em presente als teus braços
incessant em defaig els cabells amb l”intent esborronador de ser
cauen els dicteris que negue per estrafets
els teus ulls els mire amb el cor nuet
ni per dissort se m”apareix el desdesig
-no poeta- sé què carreja la paraula quan u l”emboca
canvie tots aquest versos per la fortitud de la fisicitat
tocar per imaginar... xiuxiuejar sense descans el teu nom a canvi de tot allò material que se”m [presenta necessari
ho deixe tot amic per desgastat innecessari ara que el temps ens arracona
tombat per les circumstàncies ingrates em dissolc amb inconstàncies
el desconsol sembla matèria absoluta transformada en actualitat
macule les partícules absurdes amb proeses casolanes
sembla que el pensament embruta el meu cos de vibràtils negacions
amb ràbia cride al celobert de la intemperança
acudesc a la força del derrotat mentre faig una pausa sonora
esgarre els instants amb desesper
el reproductor musical ensordeix l”espai d”ones de desobediència
busque allò que tothom ignora afartats de facilitats
engenolle la totalitat per inútil -futilitat que dol-
claudique tempestiu el brancatge inoportú
ara tentinege les alenades per òbvies
em pregunte el desordre de l”absurd quan intemperant arracone la derrota
desesmat cloc el poema i dic «adéu amic continue lluitant encara»
DELIRIUM TREMENS
(abans de tot ens arrapa la lluna amb el seu clar encalm)
aquesta vesprada la llum es plora incessant
el batec fructuós d”un cor inesperat abeura els pensaments quan la imatge és innegable
mategue els versos per la necessitat de l”instant i l”ara
realment no abandone/ renove el sentit del que espere
que per esperat no esdevinga cansat
tanmateix el fruit que se m”ofereix taca la gana de tu
ahir vaig debatre la inconstant oportunitat que no se”ns dóna
tampoc interprete la facilitat com a impassible
ni desdic el camí decidit
però deixe per a l”esperança el combat injust que no vull lluitar
perquè desarmat em presente als teus braços
incessant em defaig els cabells amb l”intent esborronador de ser
cauen els dicteris que negue per estrafets
els teus ulls els mire amb el cor nuet
ni per dissort se m”apareix el desdesig
-no poeta- sé què carreja la paraula quan u l”emboca
canvie tots aquest versos per la fortitud de la fisicitat
tocar per imaginar... xiuxiuejar sense descans el teu nom a canvi de tot allò material que se”m [presenta necessari
ho deixe tot amic per desgastat innecessari ara que el temps ens arracona
tombat per les circumstàncies ingrates em dissolc amb inconstàncies
el desconsol sembla matèria absoluta transformada en actualitat
macule les partícules absurdes amb proeses casolanes
sembla que el pensament embruta el meu cos de vibràtils negacions
amb ràbia cride al celobert de la intemperança
acudesc a la força del derrotat mentre faig una pausa sonora
esgarre els instants amb desesper
el reproductor musical ensordeix l”espai d”ones de desobediència
busque allò que tothom ignora afartats de facilitats
engenolle la totalitat per inútil -futilitat que dol-
claudique tempestiu el brancatge inoportú
ara tentinege les alenades per òbvies
em pregunte el desordre de l”absurd quan intemperant arracone la derrota
desesmat cloc el poema i dic «adéu amic continue lluitant encara»
Comentaris