UNDERTOWN

Undertown. Ciutat. A Undertown els espectacles són espectacles. Un a un es gaudeixen entre llums, clarobscurs i neó, fastos, festes, floritures i grans escarafalls públics. A Undertown tot se celebra, amb personatges d'èxit i luxe pertot, grans marques publicitàries, cotxes de luxe, diamants, àpats onerosos, assassinats de gran pedigrí i plors sense consol ni dol.

A Main Street, el senyor X, és de nits, es fuma un puro al costat d'un fanal que llampegueja i plora llum, ha observat sobtadament una fressa estranya a l'altra vora on la foscor i la curiositat ha cridat la seua atenció. Un subjecte corre vorera avall amb pas lleuger i ja massa llunyà per a albirar les seues faccions i per a cop d'ull identificar-lo. D'una el senyor X tira el puro ja quasi mig consumit a les ranures de la claveguera sospitant i encuriosit acudeix a l'altra vora del carrer atret per un obscurit i indefinit embalum. Mentre s'acosta el seus ulls no distingeixen res en especial entre aquell fumerol de papers esmaperduts, deixalles indelectes, poals del fem, televisors ja inservibles, cadires ara de conflictiu descans, fulls de periòdics i notícies de profit ja minses. Ha distingit una mà humana [...]

Així podem relatar un bocí d'Undertown. Però Undertown és més que notícies i històries fatídiques encara que espectaculars i vistoses. Undertown és Undertown. Un magma, una essència, una ciutat.

A voltes pense que les coses a una ciutat deuen ser exagerades o no són res. El requerits flaixos i neons que preveuen grans espectacles són la normalitat a una ciutat. I una gran història que la glorifique entre comèdies, grans assassins, desvaris, trivialitats i alguna, perquè no, infidelitat que la mortifique. Ciutat més que ciutat. Undertown més que Undertown.

* * *

Em diuen Àstir, sóc com tants altres poetes conegut pels cercles lletraferits que encara mantenen la lletra poètica en certa supervivència i us vaig a fer cinc cèntims d'una història sobre una ciutat, una història corrent, d'anar en babutxes, de relatar sense escarafalls ni grans adjectius que coronen unes lletres d'oriflama i fama pretèrita. Undertown és l'elegida, potser en podria ser una altra, però l'elecció ha estat premeditada com tot, com el caràcter, com les paraules, com les estances d'una construcció habitable que fan que els teus relats, les teues històries siguen teues, pròpies i individuals sense que per això el que contes siga res de l'altre món, una ficció més, una mentida per la qual mentir i mentir. Aquesta és la meua història que per meua ni siga privada ni comunada que siga curiosa i de ociosa llegenda. Relat, retrat, lletra, missiva, ciutat.

Ja fa uns dies que m'he mudat d'habitatge a una habitació correnta d'un hotel barat d'Undertowm. Res definitiu, res estable, una aproximació per eixir del pas, tampoc busque llençols de seda i coberteria d'argent, sóc bastant senzill. La meua residència habitual es troba a Smalltown, una ciutat típica de províncies, poc personal, diríem prototípica i funcional, servible i/o habitable.

Les meues intencions en principi són de passar desapercebut però atent per Undertown amb les orelles alçades com diuen els llatins en percaça d'una història, d'un relat que en principi vull en forma d'epopeia grega, tampoc sense una forma fixa que si elegia o cant tampoc importa la forma, poesia en principi. I ací estic A Undertown. Ací.

El Heidegger m'ho ha recomanat encara que m'he deixat portar per les circumstàncies i les inèrcies, sé que m'esperen sorpreses i vivències, ha estat fàcil seduir-me tanmateix. I com a observador i boyeur no massa accentuat l'elecció ha estat senzilla i tampoc sense grans retrets ni manies.

A Smalltown sembla que tot és estàtic, que tot està envoltat per un perfum massa poc encisador que la vida ja està marcada per unes lleis que s'escriuen d'avantmà i Undertown era massa sucosa per a negar-me experimentar-la. Trobar eixos secrets que amaguen l'asfalt i els edificis oficials, les avingudes inacabables, la fressa del propi cor de la ciutat, els taxis roents, les persones sempre estrangeres i originals, la família comuna d'una Undertown massa golosa per refutar.

Undertown

clivells en el teu cel d'àngels caiguts

o per destronar

ombres benedictes

sorolls perennes

escardalenques passes

i jo

que vinc d'un cel sense ales

ature el meu pas

per ser Tu...

Tampoc pretenc res de res, no busque res en concret, busque una incitació i més que res vivències, reverències i molt d'alcohol. I Undertown del cert que està preparada per administrar-m'ho qui-sap-lo. I l'oportunitat l'he clixada i no pretenc desaprofitar-la i m'he deixat també portar per les paraules del Willy que com és normal ha secundat la idea i tal volta s'apunte al pla. La seducció ha estat clara i contundent i el seduït s'ha deixat engalipar.

* * *

Aquesta setmana prèvia d'estada a Undertown les coses noves que m'han pervingut han arribat als meus sentits com un torrent tampoc tan desestabilitzador ni magmàtic com esperava, m'ha seduït aquest ferum i agradosament m'he assimilat amb facilitat al córrer pressós i com que no tinc cap pla establert ni perfet deixe anar les experiències i sobretot les vivències.

Undertown. Gran ciutat, amor absolut i metafísic encara que físic també i palpable. També ombres impossibles i impassibles, taxis blaus foradant la nit com talps excitats, matins plujosos encara i gent remullada i absorta de núvols i aigua tèrbola en l'asfalt.

EL TAXI BLAU

Les meues idees sobre el meu jo propi van, encara que varien sobre l'anat i reviuen quan el bolígraf les dibuixa sobre el blanc del full verge, com alguns somnis epicuris de l'haixix. Encara que silenci també i menystinença embocada i muda.

Aquest taxi blau que som, exhibicionista i temporal corre [...]

Només tracte de passar-m'ho el millor possible, beure i embriagar-me de futilitats, paradigmes i lliçons que s'aprenen en vespres sinistres i llargs ex-machina.

Diuen que quan la pilota roda, un de tants déus que ens ha tocat per celebrar, sap per què i jo tampoc pretent desdir-los.

Taxi damunt blau. Quin gran invent aquest de la vida. La viuré ja que me l'han oferta, tampoc sense grans reserves pel favor. I les ferides que em ferisquen les guariré a qualsevol antre on l'alcohol no s'acabe.

I els mals els deixarem que vinguen d'Almansa o de Quactèmol, ni cas...

* * *

Després de unes nits eixint i tustant l'ambient nocturn d'Undertown, m'he quedat seduït per un personatge, un músic local de jazz que té un local a Center Street amb una certa pàtina de carisma i luxe, com ja he comprovat. Li diuen Evans. Evans Write.

Ens vam conèixer un dia de casual a la cafeteria on solc prendre el primer cafè matinal. Una cafeteria prototípica, amb una barra de marbre gris, bastant ampla i un espai encara que no molt onerós però ben aprofitat amb parets emblanquinades que li donen un aire fresc. L'Evans bevia una copa d'un líquid groguenc, semblava absenta. Jo a l'altra banda llegia el periòdic i repassava un plec de papers amb anotacions. M'hi vaig fixar en ell per l'embalum que l'acompanyava amb una forma estranya, semblava una gàbia d'un animal exòtic, m'hi vaig encuriosir. Minuts després que la imaginació fes la resta un cop ordenats els gargots i anotacions em vaig decidir a acostar-m'hi.

• Perdone, ehem, li puc fer una pregunta? -li vaig inquirir per trencar el gel.

El paio amb unes esquenes robustes, amb els cabells rapats quasi al zero, ulls marrons profunds i incisius, negre, em mira. Jo recule una mica impressionat. Contesta sec: “Un saxo tenor”

• Com sap la meua pregunta? -comente un poc cohibit.
• Tothom m'ho pregunta -diu amb un to més amable.
• Bé, disculpe la curiositat, em diuen Àstir, és un plaer!!! -li allargue la mà.

Tarda una segons a reaccionar mentre finiquita el got amb eixa beguda groguenca i m'estreny la mà. Així vaig conèixer l'Evans que m'ha citat aquesta nit al seu local per passar una vetllada i començar una xarrada on el principi i el final no es distingeixen com a bon jazzista que és el meu partenaire.

* * *

Les dotze i set minuts del migdia, escric a mà lletres les quals la casualitat i allò viscut les han inspirades, encara que les grafie sense grans habilitats, són lletres substituïdes per vivències i vivències substituïdes per grafies, escric...

veus instruments una trompeta

un baix que ens marca el ritme

i un piano que recorre l'espai

jo escolte

nit humida i freda

se'ns acosta una dona negra

què voleu prendre?

Mojito

I el senyor Evans?

Dry Martini

parla parla parla

mentre la llum tènue del Barrows Club ens aclapara

em deixe portar

quan ens serveixen amb fredor i cos perfecte i fatal

una parella al fons absorta es distrau[...]

Em remire les anotacions, agafe el full i el llence a la paperera un poc desficiós. Em servesc una copa de brandy i encenc un cigar. Pense en el significat de la literatura i el seu caràcter de perduració mentre em risc interiorment, el Heidegger vol una cosa concreta que té al cap i jo a la millor dibuixe la contrària, em torne a riure ara amb escarafalls, apure la copa i li done una manxada al cigar; pense en el Ray que l'imagine amb el seu sarró arrebossat de llibres que amb certa pressa el carreja avinguda avall. La gent va al seu ritme, els edificis es trenquen ja amb la caiguda del sol com trossos d'un gran pastís d'aniversari. Imagine que se m'acosta i com sempre em besa... Em somrisc, la imaginació es relega a la gana que gastrosòficament em regala uns spaghetti amb tonyina, aberració certa però necessitat perenne.

Aquesta nit ha estat moguda. L'Evans és un bon jan!!! Encara els seu defecte és que parla massa, cosa que no em molesta especialment però que veig com un defecte de volum, d'excés. El cert que el seu local, el Barrows Club, és atractiu, el que més sense dubte que m'agrada d'aquest personatge és la seua sensualitat sexibòrica que regala per les seues paraules interminables tan sols interrompudes per a penes unes frases inconnexes, afirmacions i negacions escardalenques.

L'Evans sap però del que parla i això és d'agrair, les anotacions que m'ha fet sobre la música negra, el gòspel, el jazz són bastant exactes, tot acompanyat per un indret, el Barrows Club, en perill d'extinció que ens rep amb unes llums confitades de coloraines démodé i un saxo dibuixat amb etèries formes i un gran rètol: BARROWS CLUB. Una remor també ens rep que sobresurt dedins un petit i bigarrat local amb unes portes d'entrada de faiçó finisecular i una volta traspassades la fressa habitual del local es mescla amb fum de tabac boirós, una escridassa monòtona i música de jam contínua i notable. Hi observe un espai amable, gentil, agradós en forma d'àgora, la música en directe encara no ens delecta però dels equips de reproducció ressonen incansables i voraços mentre uns tècnics preparen l'espai central entre cables i instruments col·locats com si representaren un bodegó nocturn i jazzísquic ineludible. Unes cambreres molt agradables serveixen rere una barra de fons amb taulells blancs i negres com un escaquer que denoten l'atenció. Tot un gran escenari que recorda els locals antics que a les pel·lícules sempre ens dibuixen...

Arrecia la pluja sobre Undertown, fina i suau que acarona el mobiliari urbà i llàgrimes de cel sobre un escenari decadent i finisecular on la melancolia és palmària. Medite mentre escolte com segueix un ritme bastant regular sobre el vidre de la finestra, pense en els éssers estimats d'una manera taciturna i foteta, tampoc m'han fet grans favors i l'estima que els professe és feble i prou estantissa.

Al genere femení també li professe una estima vehicular segons les meues necessitat les utilitze o no, la seua ambició i cobdícia m'afalaga quan les seduïsc amb una clara intenció utilitària, encara que no ho generalitze aquesta conducta ja que TOTES les dones no són iguals. De fet el diumenge passat vaig “conèixer” una búlgara: morena de pèl, prima, esvelta, molt guapeta ella i amb un cos d'escàndol segons diuen.

És cambrera d'un bar. L'Electric House. Mentre a l'altra vora de la barra em serveix un Gin Tònic, li dic:

• M'has servit un Gin Tònic perfecte. Estudies o treballes? -li pregunte amb sorna.
• ¿No lo ves? -em contesta distant i desagradable.
• Jo sols veig els teus ulls -continue amb la sorna.
• ¡Què cursi! Eso ya me lo han dicho muchas veces, ¿puedes ser más original, no?
• Sóc senzill per naturalesa -li conteste ja desviant la mirada.
• No me gusta que se me pongan interesantes -el to altiu hi ressalta.
• Sóc el teu prototipus d'home!!! -la sorna ja és flagrant.
• No me gustas -desagradable anota.
• A mi tampoc tu -afegesc encenent un cigar.

La pluja ja no segueix el mateix ritme que ha minvat sobre el cristall de la finestra. El to grisenc de la llum de la vesprada em recorda seguidament la conversa intranscendent amb aquesta paia però el meu joc desagradable no vol acabar amb una conversa, vull insistir perquè l'altivesa d'aquesta femella és molt notable i vull veure fins on arriba eixe caràcter vanagloriós i desagradable, sols és curiositat i un joc que ja traspassa la curiositat.

Ja cessen les llàgrimes, els àngels s'han conhortat mentre jo faig una migdiada.

* * *

ulls de pluja

somriure de riu

i jo tot just

toquen les vuit del vespre

i et trobe ací

brillant magna i eficient

curvilínia com del corrent

cada mot teu

té sabor insípid i metàl·lic

mentre serveixes palpitant

i fas caixa...

És totalment higiènic conservar amistats que planianament es cataloguen com “saludats”. Ho dic perquè cultive una amistat d'eixe tipus i la cultive perquè és un exercici social i relacional saludable, a més és un esforç valoratiu de la hipocresia social a què pot arribar l'ésser humà en la seua habitualitat. Li diuen Dònec Silva. Aquest matí ha passat pel meu davant i ni ha fet un esforç per fer-me cas, fet que he secundat, ja us dic. Per la cara que feia, estava contrariat: segurament són les dones. Sé que coneixia una paia d'Ucrània, una rossa i tal. Una dona més impregnada d'Undertown: cosmopolitisme esnob i un poc encarcarat. Aquest aspecte l'he capturat a la primera en la conversa per telèfon ja dic fa dos dies on sospitosament semblava animat, dinàmic sempre distant però amable. He de dir que és un destacable artista nacional cosa que no minva la categoria de “saludat”.

El cert és que certs artistes volem molt alt tant alt que ni els veus. Jo em considere artista i sé del que parle perquè he actuat erròniament com ells. I he patit les conseqüències d'actuar des d'una torre d'ivori i he volat tant alt que l'ensopegada ha estat succinta. Fet que em penedisc perquè he perdut moltes amistats per això, fins i tot amistats que em dol de perdre. Un artista té el mateix mèrit que un paleta o que pescar llobarro al Bàltic, el problema és que la valoració d'una i d'altra activitat varia. L'artista no cobra per hores, cobra, quan cobra, per mèrits i eixos mèrits estan molt cars. Una novel·la no es composa per una rerefila de paraules més o menys ben lligades i empaquetades per uns fulls i una tipografia unitària. És pensar i el més difícil: expressar-ho. I són moltes hores per pensar i d'altres per saber-ho expressar i donar-los una forma unitària, per no comptar les hores de lectura que els han precedit.

Una novel·la no és un capritxo. És més. I molts artistes hem caigut en una trampa: la de l'originalitat i la genuïcitat de la nostre exercici intel·lectual. No som cap excepció, som un gremi del treball i si ens recloguem en l'especificitat, gras erro fem.

Ah!!! m'he trobat amb l'Evans al Coffe and Tea, serien quarts de set. M'ha insinuat, verbalment tan capaç, que té bones notícies per a mi, jo estava amb unes anotacions... l'Evans m'ha comentat que dins d'uns dos mesos publicarà un disc de jazz i vol que li compose un parell de poemes per al llibret, de temàtica musical, de jazz. M'atrau la idea.

* * *

Undertown mira'm amb els teus ulls arquitectònics

i que eixa veu aiguosa em detinga les carns

simple

voltaic

suspès en la tristor de veure't oh Undertown!!!

trista

ara ja he perdut la batuta

per composar elegies per Tu...

Undertown és un sentiment atonal i comprensiu, alhora trist, alhora eufòric, alhora invasió, alhora solitud. Undertown et dóna lliçons magistrals, els seus carrers amb eixes burilles esmaperdudes i irreverents, passes queixoses sobre el tapisat carnós de les voravies, tot és Undertown, tots som Undertown, eixa és la lliçó.

Sues ombres i lluminoses façanes i taxis pressosos sobre tortugues i pantalles televisives transmetent l'esport favorit de les masses i tu, perdut i il·luminat, beses Undertown, Undertown és un xiquet entremaliat, juga amb tu: no se sap siper mofar-se o per afalagar-te, dóna el mateix!!!

És un pas a..., és un poema, és un bar, una estació de tren amb destinació difícilment definida, un autobús giravoltat perdut en..., i una vida, la meua, enmig, com un dijous més.

I et trobes amb Sartre en una terrassa, coses d'Undertown, et fas una cervesa i parleu de poesia, també sobre les caixes de cartró dels comerços, per què no? I concloeu que no hi ha conclusió i un poc decebuts us citeu al bar France del carrer Egalité amb la quarta per si per una d'aquelles hem trobat alguna resposta.

Undertown és així, Undertown també sap amagar. Et trobes amb un music tocant amb el seu fill sonates de Bethoven i no saps si deixar uns cèntims o escriure'ls un poema. A les seues entranyes Undertown s'enamora d'ella mateixa, dels arquetipus, dels túnels que comuniquen Hide Street amb la Segona Avinguda, del carro de xiquet que cau entre els esgraons de la Plaça del Poble i les llums blanquinoses que pampalluguen, s'enamora del sensesostre gitat al costat de l'anunci entre llençols de cartó i un matalàs de periòdics, s'enamora sense condicions, s'enamora per enamorar-se.

* * *

El Ray m'ha trucat i m'ha comentat que l'últim poeta premiat és un fiasco. Però la dotació econòmica és important, menys mal!!!

La vesprada és avorrida, tampoc espere res de transcendent entre les darreres hores. Un dia més i demà, el següent. Ah, és cert!!! li he de trucar a l'Evans per la qüestió dels poemes del disc. Tinc uns manuscrits que vull que els revise per si hi ha incongruències. L'Evans, però, ja m'ha avisat que no hi ha pressa, la gravació encara comença tot just fa unes setmanes i vol fer una bona gravació, molt primfilada, el productor és ell i vol les coses ben fetes. Té magnífics músics, sobretot el Dilkey, un contrabaix que dóna gust d'escoltar.

El Heidegger per altra banda m'apreta amb la qüestió dels poemes. El problema que veig que els manuscrits estan molt esbossats i poc definitius.

La tristesa avui es palpa amb més força a Undertown. Clara sensació de metacrilat. Undertown és agredolça, sempre. Les melodies decadents predominen, per tant. La llum és fúnebre, és plorosa. És sols tristor. Una pedra maragda: llunyana, preciosa, silent.

Undertown m'esclafa com un borinot al palmell de la mà d'un xiquet entremaliat. Ens tocarà als artistes viure una vida deseperada? Sembla un leit motiv vocacional, hereditari.

[...] banys de sal

diners malgastats

dones perdudes totjust començar

i jo

què he de fer [...]

* * *

Les llums de l'estiu ja són succintes, però encara plou sobre Undertown. El temps s'amara de temps on el compàs de les hores esdevé roent i consuetudinari a l'ensems; la gent fuig i s'amaga del plugim i Undertown es va consumint pacientment de mica en mica.

El Willy s'ha instal·lat, per fi, al meu pis. Del cert, és un tipus rialler i excèntric qui-sap-lo i encertadament no té relacions de més de dues nits amb una mateixa dona.

He reflexionat sobre l'epopeia a Undertown, fugen les raons sobre un poema llarg i els pedaços que he aconseguit composar em fan ser negatiu sobre la seua unitat i possibilitat de realització.

El Willy em va etzibar que volia llegir-se el darrer que estava escrivint. Avui s'ha quedat cinc minuts mirant cap al res, ha somrigut i m'ha pessigat la galta. Gest que m'ha dibuixat que no li han desplagut els temes ni els poemes.

L'Evans m'ha trucat, anit va ser, invitant-me a una jam al Barrows Club. També m'ha comentat que entraran ja definitivament en estudi per arredonir les gravacions i enllestir el disc. He agafat el Dry Martini i he brindat a l'aire. He brindat per la Revolució: la cubana, la personal, l'aristotèlica o la metafísica, n'hi ha tantes...

Ha començat la jam, l'Evans ha agafat la trompeta i la banda ha començat a penetrar els porus perennes de sa Magestat Undertown. Isc uns minuts després a la porta titil·lejant i rogenca i un pic crepuscular del Barrows Club. La rosada allà fora s'ha alçat i la nit ens regala estreles pampalluguejants. Jo sols mire i mire.

Set i trenta-dos, òbric la porta de l'apartament amb la clau roja de sempre. El llit està encara desfet. Enyore el Ray que s'ha hagut de quedar a Smalltown per qüestions professionals. L'enyore. Damunt l'escriptori hi ha un fardell petit de fulls gargotejats i un poema mecanografiat al centre, el llig:

penombra i nit

obvietats estrel·lades

so inquiet de club

Undertown!!!

divina i fatal

columna i núvol

em rendisc amb futilitat al teu arbitri [...]

Odes a una ciutat en deuen haver moltes, tampoc és que pretenga fer quelcom diví ni definitiu. Tal volta pretenc conèixer i saber-me: amb les ombres, amb les coses, amb l'asfalt, amb el whisky, amb l'ego... Les passes al fora són noctàmbules, un home amb barret d'ala ampla, allà on la mirada ja no sap el que percep, es mira un carrer massa polit i camina i camina; tall vegada pensa en els misteris de l'alba o en el cabró del seu cap o en els seus problemes econòmics, qui sap!?

* * *

Real i irreal. Tal volta ensems veritat i mentida. Tal volta creació de la mateixa irrealitat. Jo, Àstir, tal volta una gran i artificiosa comèdia que necessita ser creguda i dada per continuar la seua diletant actuació.

Som a les envistes d'un nou segle, l'Era d'Aquari com diu el Ray. Undertown és la gran mentida, altrament. La gran comèdia d'una ciutat surreal dins un Món que es vol realitat.

Mentrestant, la nostra cel·lula revolucionària corre entre la teoria marxista i la praxis real. Ser revolucionari no és qüestió talment de banderes o símbols, ni de guerrilla. Era qüestió de ser o no ser.

Però jo sóc jo, revolucionari o no.

Quan el Willy va arribar al pis llogat, venia una mica cremat: de la manca de recursos, d'una autogestió pèssima, idees repetitives e tutti quanti, com afegeix ell. Tenia ganes de desintoxicar-se i fotre uns quants claus i parlar i parlar.

Som el que som. Ell ho diu taxativament: “el rendiment no fa la cosa” i riu amb un somrís etern i malencònic.

Els meus intents de teoritzar Undertown, magnífica i decadent, cauen en orris perquè no és la història, és la meua història, el meu jo per i per a la benedicta causa decau front al grandiloqüent espai del Tot pel res.

El Willy ja m'ha dit que deixe estar aquesta palla mental que m'ha encabotit el Heidegger. Ell, el Willy, com sempre tan pràctic i pragmàtic, ací i en la Lluna de València.

• Ja ho sé que no hem inventat res de nou!!! -li dic enraonant.
• Per què insisteixes a deixar-te seduir per les convençudes raons del Heidegger?! -inquireix el Willy amb insistència.
• Willy, sempre m'han seduït els jocs de paraula.
• Paraula, paraula, sempre amb la paraula!!! -diu una mica mofeta i cansat.

* * *

És la una i quaranta minuts de la nit. Escric. Escolte també el rum rum de fons de la ràdio i fume. Aquesta infrahistòria o lumpenhistòria segueix mentre el bolígraf estime oportú.

El Jimi Hendrix al reproductor: fastos a Undertown. Tot és fastuós i nou i de neó. I la ignorància simplista de sí o no, de plebiscits morals i fotuts bipartidismes. O república o res.

Vespre assolellat ja amb poques hores de lluïment. Lluite les meues raons. Què és sinó la paraula? Un fet, una paràfrasi o oració, una emoció compartida, mil decepcions comunes, una salvació i el cor, trencaclosques de records, de remembrances: amics perduts, per trobar, adéus, un hom que diga seu la meua paraula, un descans... una cançó a la superfórmula dels èxits, un cigar acabat per la poesia de la realitat, anar, perdre, l'oxigen i el sospir, el seu nom tatuat a les venes... esclate de vida, d'eixa droga dura beneïda i beneita alhora salvadora i eterna: la vida.

El temps sempre corrent, no atura el seu transcurs i Undertown preparant els fastos de primavera entre alegria i atrició quaresmal... em prepare per aturar els meus pecats amb una inaudita atrició completament ausiasmarquiana.

Em considere un tipus de cristià out of side. Fidel a la figura de Jesús com a heterodox, missatge revolucionari i figura sana i florescent. Per què no tenir fe i viure l'anarquia? Manera lliure de creure en la vida.

* * *

Moltes voltes Undertown és una ciutat de neons gastats i balafiats, on individus no sé si tristos vagaregen com morts en vida l'asfalt. Jo amb la meua inseparable bicicleta, vaig i vinc. I observe extasiat.

Aquesta nit a la millor pernoctaré. Nit escura... Els plats per escurar, bruts. Cendres de tabac. Imatges borroses i en penombra. Naix la negror...

Pense. Pense. Pense. Ergo sóc? La ment vagareja per verals inconnexos. I crec que la llibertat sense estridències ni fanatismes és un dels factors essencials de l'existència. S'acaba l'existència, comença la tirania i el dogmatisme.

El temps no para i passa de llarg i ni em saluda. Antipàtic!!! Doncs em presente com a President del res. A veure si l'endemà em saluda.

Les dues i pocs minuts de la nit, mire la televisió, una telesèrie, espere frisós la publicitat, mire el rellotge, em desespere, torne a mirar el rellotge, com que veig que no en fan de publicitat canvie de canal, desesperat de tanta programació de producció estrangera, pitge i trobe el canal 29 on, per fi, emeten punts blancs i negres, potser la publicitat del futur o el que queda de profit. I m'adorm distret fins la matinada ja avançada i vaig, una vegada desenterinyat al lavabo a fer el que faig tots els dies. Vint minuts després isc al carrer on els ocells garlen en la seua llengua. La gent va i ve absents i curulls.

És el somni d'un somiador de somnis. Undertown, del cert, té grans històries a les quals un hom qualsia ni arriba, eixes històries que u somia seues i que penses indòmites, la meua és una història que ja va finint, un poc satírica i deixatada, meua i de tots, pròpia, desesperada i esperada. Una.

Jo, més que jo, Àstir, despenjat de la lluna sospire miques de llum humana, eixa llum artificial de la qual l'home inventa en la seua gran petitesa.

M'invente en la mirada personatges impossibles i sospirs trencadissos en la meua veu. Pura invenció. Acaricie la “veritat” de la seua boniquesa i el trist trànsit de la meua “desesperació”. A qui cridar si no a mi? Un udol intern i esgarrat que no se salva amb la carn. Etern i de sang.

Ara em fume un plegat a una cafeteria qualsevol on puga trobar-me amb el Heidegger. Observe, fent prou de boyeur, un dels tipismes a Undertown: camisa a ratlles verdoses i blanques, vaquers, sabates esportives. Fuma una espècie de cigar extra lounge. Afeccionat a les màquines escura butxaques. I una maleta roja i negra. Alea jacta est.

Sensacions estavellades. Música i ambient tranquil i amable. El Heidegger m'espera però a la Llibreria Saint Predom.

S'acaba el cigar. S'acaba. S'acosten a la meua vora dos hòmens que parlen la llengua d'Undertown. Marxe.

Després de dues hores amb el Heidegger, he comprat el diari i m'he assegut a un banc a llegir-lo i he fet el meu esport favorit: mirar.

* * *

Tempus fugit: mire com cauen les llàgrimes dolces dels Déus sobre el pati de casa a Smalltown. El crèdit de gran ciutat ja s'ha esgotat. Un poema, incert i quasi ni començat, riera amunt com les truites. Tal volta ser i no ser, només una qüestió poètica perquè hi ha paraules que u sap ni quines són i escapen a la raó.

Ho he abandonat tot. He fugit ja sense esma, els he dit adéu, deixant les quimeres enrere, les revolucions o evolucions o el que collons sia.

Àstir ja ha tingut massa, ha vist massa, ha fugit ja massa, ara és hora de trobar-se. He de dir que, per a mi, la vida és una corredissa de passatges envirolats, de poesia, de revolta que no abandone: tan sols descanse l'afany, de coneixença d'homs i estralls, de vidres d'un espill convexos, paral·lels i oblicus, de mirades enllà de la poètica pòntica de la vida: és la meu, la meua vida.

Aquest pedaç de jo, aquest retrat parcial i convex, una mica ja deixatat i desordenat, és. És jo, i el jo no pot prescindir d'ell mateix, el jo és i si s'intenta pervertir. Es caricaturitza.

Ara. L'ara no s'ateny. Es pot veure entre les atzavares i els morts, molts i moltes. Només intente de conèixer-me a mi, la meua complexitat: Jo: Àstir.

El coneixement rau en la mirada, la perspectiva. La revolució és com un cataclisme d'ensomnis i de volucions (de volers i sondes cap a eixa capgirada Realitat), el coneixement no s'escau. I, per això, per eixe simple fet, jo, preferisc conèixer. Apartar-me, bandejar-me automàticament i repensar la utopia. Què és, si no, la utopia? Pensar i amar més enllà de les fronteres i barreres.

Àstir no decau, s'enforteix en el quefer de pensar, pensar la revolució, madurar l'evolució.

L'amor, en temps de pau, és un ajaç envers la utopia dels sentits. És sexe, és llibertat i, a la revolució, sols hi ha acció, hi manca el temps. Però no per què fer una evolució sincera i lenta, assaonada i reposada? Fer la vida i polinitzar-la en les ments i carns de les persones?

Sóc jo, insistisc, Àstir i les circumstàncies. M'empape de realitat, encara que ni siga gratcient, i entreveig la pluralitat dins d'ella, i, en conseqüència la seua pluralitat. L'afany d'escriure ja és un fet colós i grandiós per comprendre aquesta complexa realitat.

U i molts. Això som tots. Humans.

Cau el vespre a Smalltown. Els ocells canten les darreres cançons del dia. Acabe de sopar una senzilla amanida. I, ara, fume el corresponent, dicterial i consuetudinari cigar. Es consumeix la vida del cigar entre manxada i manxada. És com tot: comença i acaba. Com la paraula que renaix i es renovella en cada gola humana, en cada corda de la cítara corporal.

Mire rere la cortina de la finestra de la sala d'estar. Deixe les cendres en un cendrer modern i extemporani. Torne a mirar les fesomies que s'hi entreveuen en la tela de la cortina. I escote el degoteig de pluja que es mixtura amb els sons de la vil·la. Ara és ara: com ajaçar-lo, immens, amb les mans, els ulls, el pensament? Crec que sempre em quede ras i curt en l'intent. I què? Perquè no una poètica fragmentada i total, on allò local siga local i allò universal, allò propi. Per què no intentar acaronar el mínim sospir i tractar de dir-lo? Tan difícil que m'enriole quan escolte que u té la totalitat. Almenys la tonalitat i el canvi de perspectiva va mutant en la seua grandiosa naturalesa...

Mire els estris, les coses, esperant que els done vida jo o almenys un sentit. Toquen les vuit del vespre. Toquen a vida.

És de nits. La televisió funciona independent de si la veig o no. No sé ben bé si escriure o encendre un cigar. Després de la segona manxada, les idees se m'ennuvolen, idees com punyals... agafe un cendrer i me l'acoste... tal volta no és més que una idea tacada pels estats, l'estar, el benestar i la pròdiga almoina del ben pensar. Onze de la nit en punt. El bolígraf dibuixa formes que volen ser escriptura. La mà les conforma i la ment les idea. Els déus se sostenen alats. Per què he pensat aquesta afirmació? No ho sé. No sé si aquest afanys escriptoral, ara que he tornat, hi val la pena. Bukovsky o res!!! Aquest manera d'escriure que sembla un batibull d'idees i conceptes, inconnexos aparentment, tenen una forma de ser: no tindre'n.

I el garbuix de viure i els problemes i els plors i l'amor i els condiments cada vegada més patètics i les pensades i els estralls i la lectura del diari i els fastos i les desgràcies i la mania de dir se'm fan escletxes d'una mar de raons que s'obrin a l'horitzó, un objectiu, una manera, una llum, una esperança que trenca els problemes diaris, les penes, les alegries, què més dóna!!!

Ara, l'ara, adesiara. Semblen jocs de paraules, hecatombes inintel·ligibles, però la seua raó de ser sóc jo, Àstir, la persona. I el meu amor sincer per la paraula.

Al carrer toquen uns dolçainers i jo, ara, acabe d'escriure...

Escolte cants de cigne... cants altres que cants... em canse de dir, de deci-dir, de dir deu vegades sí i no; dels enganys, de les malifetes d'allò modern, per què no tot engany? Realment necessitem o eixa necessitat és una falsia? La irrealitat d'allò real és una actualitat i com a actual una necessitat i com a necessitat, desig, irrealitat/irrealitzat. Cercle perfecte. I després ens queixem? Estem atrapats per tautologies i sil·logismes i sofismes tan ben erigits que ens els creiem, els fem reals.

Per què ens autoenganyem? Fotem-li un cop als al·leluia de la modernor i cantem als encants de la senzillesa que quatre i quatre, sis o sis cents o sis mil. Tot, pot ser, tot és possible: la imaginació segur que no.

I la vida va, com la nau. Tracte de fer i ser feliç. Sóc jo i la meua mania d'escriure. Santífica, pèr cert!!! També és desig i agravi. El desdesig. L'intent d'existir dins d'una estructura pètria, falsament sòlida. Undertown és un desig de ser. Un desig de ser superestructura. De ser un “imperi”. On els valors se menystenen en “pro” d'una imatge. D'uns adjectius sense substància ni frument. Àstir viu dins de tot això. Tractant imperiosament de ser, de buscar, Eixa sensibilitat, eixa estabilitat: el nom.

El nom pot ser Undertown o revolució? Potser les dues coses. Però optar per la creació, per indagar en allò positiu, en l'amor, la passió, els sentits i la reflexió és tractar d'endinsar-te en el jo més lliure, amo i senyor del seu ser, de la seua individualitat.

Aquest tros de vida només és una sèrie inconcatenada de trossos o bocins de volució. Vull però no puc.

La resta són altres calces.

-- fi --

11 de maig del 2008, primera redacció manuscrita

27 de març del 2012, segona redacció manuscrita

2 d'abril del 2012, redacció mecanografiada definitiva.