UN POEMA DÈBIL

Ací us arreballe un poema en esboç d'un nou llibre -impublicat, desllegit, ignorat com sempre?- qu'estic maquinant: espere que us agrade.

me delecte amb el teu alat perfum de somriure clar i ulls infinits

la teua fesomia me fa somiar amb el jovent lliure i desinhibit

hermós i desvergonyit

des d'aquesta finestra límpida emperò

veig ençà la ignorància latent

de molts anys rància hipocresia

i de molts jorns obcecada ignorància

d'aquells que s'advoquen la Santa Veritat

tanmateix el sol d'aquesta vesprada té sorolls de velocitat i inusitada harmonia

veig dues persones majors com caminen per la vora asfàltica

amb pas lent dreturer

amb senda vella anyada

amb camí tranquil pausat

com aquell amic llaurador valencià

que amb una senzilla bicicleta

i un caixó de fusta

porta menja als cans

i amor a la nostra terra estimada

la ignorància i la Veritat fa anys que són ràncies

i l'entesa mil·lennis advocada

mil·lennis denostada

(tanmateix) decennis alliberada

decennis emmanillada

els coloms rumben rumben també

com els núvols que no saben ploure

i les paraules són raons faiçons i lliçons

que per més que crideu

mai no les tindreu pas

que per més qu'advoqueu

mai no les engrapareu pas

que per més qu'ens les arrabasseu

mai no us les apropiareu pas

paraules eternitat estima

una sola destinació:

terra i llibertat