LES TURMENTES DEL MEU JO

No tinc vergonya de reconéixer la part del meu jo que a voltes es desfà com un terròs de sucre entre aquest líquid element que és el viure. En patisc les conseqüències, del cert, en patisc els avantatges, també és cert. Però tot això, malgrat tot, me manté viu. La meua personalitat, bipolar, s'enfronta a tenebroses circumstàncies quasi tots els dies, circumstàncies materials i sensibles, palpables i etèries, narratives i poètiques. És la vida, que va dir aquell.

A voltes, me sent culpable de ser com sóc; altres n'estic orgullós. Però, certament, eixa turmenta intrapersonal que és el meu jo mai no s'apaivagarà en aquesta llarga via del viure i oscil·larà com un pèndol diabòlic entre el Doctor Maníac i la Senyora Depressió.

Això és viure, oscil·lar perpètuament cap a la mort i cap a la vida. Transformar-se i evolucionar cap a una percepció concreta del teu jo és una feina cafarnaúmica, que tan sols els vertaders bojos creuen d'haver aconseguit.

Sóc el jo i, per tant, sóc un jo inestable, mal·leable, que creix i se desfà, que lluita i s'agenolla, que venç i es derrotat alhora, que respira i s'ofega, que arma i es desarma.

Però sóc un ens sensible, que percep, mira, barata, que se sent ferit per la mala fama que la "bogeria" li encomana, que veu quan el bandegen i plora per dins la ignorància d'aquells que jutgen sense tindre ni una prova de la malifeta. Però que també sent orgull d'aquelles persones que el tracten amb amor i comprensió, amb paciència i bonhomia. No busque de ningú l'acceptació amorfa d'anar vestit d'Armani i amb la clenxa ben feta. Ja no me disfresse amb cap rol social.

Sóc jo, sóc una turmenta, sóc solitud, sóc sensibilitat, sóc acceptació, sóc amor, sóc persona. No busque cap equilibri, jo mateix en sóc l'exemple. Busque viure una vida amb amor, encara que no crega en ell, busque viure amb satisfacció, sense cap perfecció, sense cap ruïna, sense cap condició.

És cert, diuen que estic "boig": jo els conteste, atreviu-vos a conéixer-me!!!