Bukovsky o res (segon llibre saga Modestiana)-- Un tast breu --

Estimat germà,

Ahir... diumenge bahh, si ho sap la Terrània... saps què?... -no vaig anar a l'hipòdrom, com cada diumenge  per a practicar el meu pandemònium sagrat de cada setmanada, bahh... només... me'n vaig anar a assassinar a un paio. M'agrada la idea d'anar a fer qualque diferent.

La meua dona pot presumir... té un assassí a casa!!! Què bé!!!

Quan vaig tornar a casa després d'assassinar un garrota de la 3 districte Finney vam fer l'amor (sabeu sóc homosexual i no m'agraden les dones, no gens) però estic amb ella per escurar-li els diners, el meu nòvio, el primer, eixe morenot, la meua perla, ja sabeu, sí eixe... té uns ulls, collons... bé pare de contar... jo vaig entrar a casa amb la beretta i vaig posar la clau al pany... sabeu volia matar-la però no; me la vaig follar, ella em va donar un petonet en entrar, jo la vaig besar amb ràbia ella tot garrida, etc: tot normal.

El fiambre estava al maleter del meu carro, estava podrint-se, stó delat... vaig pensar amb Txernitxevskij... tot normal... però no volia ser un assassí peculiar... volia ser un malparit i... nogensmenys vull ser un fill de puta sense DnI o un historial delictiu corrent.

Al dia següent vaig tornar al treball a la fiscalia on el cap Sergi l'ignorant dic jo, em feia pena. Tots els casos em feien pena, molta pena, molta...

Després d'anys i panys treballant a l'oficina, ara, tot ho veia clar. I, és clar, posar-se en la pell d'un ajudant de fiscal del Departament d'estupefaents era dur. I, també, ser el protagonista dels crims més atroços del país era un exercici de germanor i solidaritat amb els mal parits d'aquest món subdesenvolupat i no pagava la pena de penedir-me d'un pocs colls tallats.

En fi, quan em van enxampar, jo no pensava que allò era fóra tan greu; era tan sols una deformació professional. 

Tot siga dit que els vint anys, un dia i dues hores que vaig penar em van servir per fer una novel·la (que va guanyar el premi "Raó de ser" de València, estudiar ornitologia i separar-me de la dona (que per cert, odiava) i conéixer i rebre felicitacions de totes aquelles persones que em van ajudar a la fiscalia en l'exercici legal i forense.

Bé, ara, visc a Oriola i vaig a escriure un guió sobre la meua vida I, això, pot ser Tot?

A Oriola, 24 de Febrer de 1956.