UN POEMA DÈBIL
Ací us arreballe un poema en esboç d'un nou llibre -impublicat, desllegit, ignorat com sempre?- qu'estic maquinant: espere que us agrade.
me delecte amb el teu alat perfum de somriure clar i ulls infinits
la teua fesomia me fa somiar amb el jovent lliure i desinhibit
hermós i desvergonyit
des d'aquesta finestra límpida emperò
veig ençà la ignorància latent
de molts anys rància hipocresia
i de molts jorns obcecada ignorància
d'aquells que s'advoquen la Santa Veritat
tanmateix el sol d'aquesta vesprada té sorolls de velocitat i inusitada harmonia
veig dues persones majors com caminen per la vora asfàltica
amb pas lent dreturer
amb senda vella anyada
amb camí tranquil pausat
com aquell amic llaurador valencià
que amb una senzilla bicicleta
i un caixó de fusta
porta menja als cans
i amor a la nostra terra estimada
la ignorància i la Veritat fa anys que són ràncies
i l'entesa mil·lennis advocada
mil·lennis denostada
(tanmateix) decennis alliberada
decennis emmanillada
els coloms rumben rumben també
com els núvols que no saben ploure
i les paraules són raons faiçons i lliçons
que per més que crideu
mai no les tindreu pas
que per més qu'advoqueu
mai no les engrapareu pas
que per més qu'ens les arrabasseu
mai no us les apropiareu pas
paraules eternitat estima
una sola destinació:
terra i llibertat
Comentaris