RETRAT D'UN POETA A SUBÚRBIA

Aquest poeta ja no escriu grans poemes a les cantonades secretes dels vostres cors

aquest que es fuma l'eternitat i eixe incert dia de la mort

ja no creu en la realitat ni en la ficció

ja no creu ni en els dístics

ja no creu en l'amor...

aquest ja no crida cançons irredemptes per les finestres del vespre

aquest fuma burilles abandonades als carrers

es fa canuts a l'estraperlo

i beu aiguaforta per oblidar les alegries que de cada dia a Subúrbia corren en secrets parlaments

per les àgores suburbials

aquest poeta ja no sap a què canta

ja no sap ni l'albada

ni l'enteixinat dels núvols al capvespre

ja no diu ni veritats

ni mentides

ja ni ama les cançons

aquest poeta que amb l'alambic il·luminava els desvaris

ara amb un ciri escarransit

intenta de fer-s'hi vore les pobres sorpreses de l'ara

ja no té ni temps

ni mesura

ni tristea

ni alegror

ja no té ni monedes per gastar-se-les en canuts i alcohol

ja no té ni per a un paupèrrim cafetó

ja no té ni subsidi de malempleat

aquest poeta es malguanya la vida anotant paraules

que si foren un àgap

podria morir-se d'enfit

podria alimentar decenes de famolencs

podria fer un gran Banc de paraules

i capitalitzar els excedents per aquells qui els manca una paraula de vida

aquest poeta

polar

a voltes està amb grans empreses que l'atrafeguen la vida

a voltes barata ombres per al mateix dimoni

aquest poeta s'ha fet amic d'allò que diem fer el bé

i alhora és advocat del dimoni

perquè ací

a Subúrbia

fer lo correcte

i lo políticament incorrecte

són dues cares de la mateixa moneda que tirem al llac