XAIS ELÈCTRICS EN L'ESPAI TÀNTRIC

... el futur ja hi és ací... surt pel monitor virtual de Center City WWW, mentre es carrega el programa de detecció d'a-humans..

(A)

Jo, Charles Hatman, brigada policial de la secció 34AE5 del cos de detecció anti-crim de Futur Central State, sóc el que se sol dir un home tranquil, mentre no és demostre lo contrari.

Avui, de bon dematí, m'he despertat com sempre acompanyat d'un malson, però ara mateix no aconseguisc de recordar-lo: segons els estudis de neurologia de la Central University, hi han moments que la ment selecciona, filtra, porga i recicla perquè la ment puga funcionar amb una autonomia lo més harmoniosa possible... però el meu cas eixa porgació me deixa amb un neguit estantís, diria que és un fiblet que nit rere nit, nit rere nit embruta els meus llençols tacats de lluna. El gran problema consistix en què no conec l'arrel, el cap d'eixe neguit i m'agradaria d'estirar del fil i ofegar eixe fiblet amb mecanismes més efectius que l'alcohol adulterat i transgènic de tots el dies, de tots, tots els dies...

De totes formes, amb consuetud, em faig el cafè clionitzat i, com sempre em surt la palinòdia recurrent:" quin fàstic!!! eixe regust metàl·lic Déu meu!!!"

M'ha despertat el TF-10; o sia, la veu del meu Cap. Veu rogallosa, greu i monòtona que em comunica que té un nou cas.

Em pose l'uniforme, a cuita-corrents, verd. Eixa manyaga disfressa antediluviana que més que donar-me força o empenta, me dóna feblesa i dubte. Neguit i angoixa, de més a més.

Agafe el S8-K, l'armament reglat. Seguidament, engegue l'ordinador virtual amb la fitxa que el meu Cap m'acaba d¡enviar i on hi són les dades de qui he d'eliminar "quin fàstic" em torna a fiblar l'angoixa diària i que no voldria rutinària "sempre la mateixa història, els mateixos subjectes per eliminar, les semblants morts de tots els dies. Potser són innocents???"

Pense dins meu que eixa cuirassa de tipus tranquil, hieràtic, dur no és gensmenys que un mecanisme de protecció i autoculpa. En el fons del fons, no sóc més que eixos a-humans, tan sols busquem viure. Simplement. Però aquesta actual societat tegnològica m'atrapa com una canilla ferotge de dígits i imatges virtuals on la realitat és més o menys real. O més o menys irreal, posats al cas. I eixos malsons amiatjats tal volta funcionen com un avís neuronal, un avís d'eixe Déu que no sé qui és que trobe rarament que busque sempre que imagine amb l'alcohol transgènic però que tanmateix mai no trobe.

Ara, exactament, són les 9'34 del matí, pose les dades d'identificació al programa de detecció d'a-humans. Avui a qui li tocarà?

... searchin'... data uploadin'... Subject 1-B3897-W... loadin' subject photograf inin'... image program detection... loadin' & printin' no-human 1-B3897-W...

 (B)

Futur Central State sempre té eixes neus perpèrtues al damunt, cortina indeleble, ferum escardalenca, edificis blau tàntric, paisatges clapat d'abrics o persones, ja no ho sé, al·lès sempre fumejants.

Llums neonades pertot, com si el meu espectacle personal fóra l'alegria dels meus dies albumínics.

Hi entre al K-7 i mentre m'enlaire s'engega automàticament la Computer Serve del cos policial. L'ambient blanc i canós de Down City m'abrusa els sentits, i això que hi estic acostumat, amb llacs encantats de blanc i fredor. Neu perpètua, de sempre. El K-7 esquiu navega entre els edificis de Down City, buscant l'eternitat, sempre... sempre... i mai...

La Computer Serve del cos detecta al districte Q4# el subjecte. Pulse el botó d'aterratge del K-7 i cova entre les neus fines, obri les portes automàtiques fent sorolls aeris. De seguida, davalle de la màquina amb l'S8-K embainada i a punt. Rastreja i finalment troba l'objectiu.

L'a-humà és pèl-roig i d'aspecte tremendament humà. M'esfereïsc. Tremole. Trontolle. I plore. Mentre l'S8-K dispara el raig blau tàntric i metàl·lic, una mar de llàgrima ens cau a totsdos. I l'elimina. I caic de bocaterrosa entre l'estora emfarinada del sòl del carreró.

Deixe caure l'arma esmaperduda i indecís, impotent pense en l'infinit i amb eixe Déu esmaperdut, en la vida, en els estels que s'amaguen entre l'obscur, d'eixa Down City nevosa i cruel, d'eixe jo penetrat per la impotència, eixe ego traït i confòs. En fi, JO.

(C)

Entre a l'oficina amb un to de tremebunda eufòria falsària, els companys em miren satisfet pel deure acomplit. Jo, no.

M'assec dins laa meua petita i avorrida oficineta. Després de tot, intente autoconfondre'm, he cobrat pel "deure ben fet". I trist agafe la gabardina grisa i me'n vaig a casa. Entre a l'utilitari K-6 fent ruta per veure les notícies de les cinc en punt de Futur State. Una mica, entre'l fàtic i la ràbia malcontinguda, tot plegat barrejol sostingut de quefers malgirbats i somiatrius. 

De vegades pense en els futurs que he estroncat tanntes voltes, com si jo m'atorgara la qualitat de déu incert, manant i malmetent a pler; amb el meu precuinat menjar de sempre, amb el meu precuinat pensament de sempre.

He decidit a últim'hora no vore el noticiari. Decissió unilateral. Del cert que aquesta faena no em fa falta, però me l'han imposada i jo, tanmateix, no l'he refusada. No hi han excuses.

FI