LA POÈTICA DE LA RUNA

Encara hi resta una certa ferum de vida a eixes construccions mig deixatades, mig bandejades, mig resclosides... encara hi viuen els llauradors valencians antics, encara hi resta la memòria i la poesia. Les nostres alqueries saforenques ens han deixat un present molt cridaner:mai no cau una pedra de la memòria, si milers d'hòmens i dones han fet d'eixes pedres forment de vida.

Hem cantat a la memòria, amb certa nostàlgia, és cert, però amb una empenta viva perquè d'ella, la nostàlgia i la memòria, hem aprés a ser, a decidir, a posar la mirada i la nostra vida amb elles, amb eixe pòsit, amb eixe soll que ens ha identificat, ens ha descrit, ens ha fet créixer talment com som. 

Ara que escric hi pense en el trapig realenc, trapig desfet, anorreat, tombat i anihilat, ara trapig de la infància, ara trapig de l'oblit...

te recorde trapig amic

te recorde mentre feiem entremaliadures de vailet entre els teus murs

te recorde com reies quan reiem infants juguesques

circumdàvem allò que era el teu domini antic de canya-mel

i tal volta un Borja passejava els teus bells dominis....

pesaven les pedres

pesaven els estius

pesaven les memòries

pesaven els rius-raus

i el riu Serp que navegava amansit per les moles del teu trapig

i les formes de sucre s'omplien de gloriosa dolçor

dolçor de dignitat

dolçor ara de vergonya

ara que ja no hi ets sinó amb pedaços impotents del que fores

carrer del Palau

ara esdevingut carrer de la desmemòria

ara riu

ara rau

ja no hi canten les granotes del riu Serp...