Pleonasme patricida

Sembla mentida, tanmateix els fets manen: l'immanent fracàs paternal s'estavella davant la necessitat sentimental d'aquest rapsoda. M'explique: durant anys he cregut tossudament -per dissort pròpia- que la figura paternal era un fet de necessitat recíproca on un donava i l'altre rebia. No obstant, el fracàs patern inoperant no ha cessat de corsecar-me. Gras erro per part meua. Ara ho comprenc! No dec llançar-me al buit sentimental davant la necessitat vivencial d'afecte. Aqueix fet ara em porta a la clara decisió d'emprendre un camí adult alhora que adust amb el qual no busque res concret, tan sols la sana distància per jutjar el peatge sentimental que he pagat durant anys d'impertèrrita creença en allò que amb cursileria anomenen "amor patern". Bé, ara després d'anys i panys d'una figura que vivia per treballar, i poc més realment. El deixe ara de moment acarat a l'aparell televisiu mentre jo faig el que em dóna la gana, gasiu el pobre d'afany hertzià, mentrestant aquest rapsoda es llepa les ferides d'antany amb l'ànim renovellat de ser persona el més coherent possible, o siga: sempre fent el que em plau, sempre rebel d'una causa impossible, intentant cantar al celobert les vergonyes d'un capitalisme en caiguda, tot esperant -com Godot- una dada en la realitat que la faça més idiota.

Comentaris

Publicacions populars