UNA MISSIVA ATEMPERADA

No et dic que el temps siga veterable encara que a voltes ingrat és. Tanmateix els instants són reals, palpables, de vegades bruts, incòmodes o lascius també. Moltes vegades m'ature a reflexionar i pense... tal volta no paga la pena de perdre el temps en coguitacions massa profundes, tu ja saps que l'alegria està composada tant de moments bons com de moments nefastos, alegria al cap i a la fi. Per què no? A la millor pensar que el dia a dia és complex serà una idiotesa, ja saps tant per tant tu i jo sols comptem. Vull dir que millor és pensar en les nostres coses, les nostres vicissituds que fer cas de la idiotesa regnant d'aquesta societat podrida. Podrida de coses que tu i jo, sincerament, no valorem. No et preocupes que quan el marasme s'acosta u fa de mariner sense terra i adéu. Demà ens veurem en el front i com de costum et miraré fixament als teus preciosos ulls i et regalaré la tonalitat més bonica de la meua ànima de poeta. No et preocupes. La distància fa les coses més boniques, he decidit no queixar-me i baratar el bo del millor de tot, com recollir també del pitjor la saviesa que amaga, l'aprenentatge que se sostrau de mirar les coses com són i no com vols que siguen. No creus? Així cada solstici serà especial, vull dir cada volta que et veig intentaré veure si estàs bé, si et van bé les coses, després ja ens tocarà de gaudir d'allò que tu i jo som, únics i irrepetibles com els teus llavis. Ah!, no ho dubtes jo tan sols t'estime pel que ets no pel que tens o pel que has tingut. Ja ens coneixem fa temps, quan els infants lluïen l'alegria i l'esperança tancava les portes als ignorants. Bé, tampoc importa molt tot allò que esperem, importa més tot allò que som i l'estimança no té ni temps ni espai, té sentiments.
Adéu, que et vaja bé tot, ho desitge amb sinceritat. Jo encara sóc el poeta del temps, rapsoda del vent.