Una reflexió assossegada

Volia fer una reflexió assossegada ara que veig les coses amb certa distància. Una pensada al voltant de la debilitat, en el seu sentit més genèric, general, global. Crec que tothom té debilitats encara que inconfessables i/o amagades. Per què no: som éssers humans i amb aqueixa mesura tenim certeses, a més de la certitud que potser alguna que altra feblesa? ¿No per això som menys humans, menys "servibles" per una societat que premia constantment l'èxit nauseabund immediat, la seguretat que ens fa viure unes circumstàncies favorables? Aquells que tenim certes dificultats i reptes casolans valorem la veu amiga, propera que ens dóna la seguretat que tan sols no som el que l'aparença externa més falsa pretén o sia falsejar una realitat emplenada amb certes, veritables inseguretats o debilitats amagades amb aqueixa façana de quotidià èxit vital microrreal. Què amaguen? ¿Tal volta que se senten segurs amb aqueixa mentida? Jo demane que ens aturem a reflexionar al voltant de les aparences -que tan de moda estan. Allò real i allò irreal tampoc són conceptes tan desunits com sembla, es toquen o freguen o es mesclen simplement. Tan real és una cosa i l'altra: la seguretat i la inseguretat de semblar, aparençar un determinat estat. Així doncs, per què no?, donem-li el valor exacte que no es altre que la ficció de l'èxit fals és simplement una impostura i que la realitat d'una persona amb dificultats és autèntica. Crec que no m'allunye tant de la realitat amb aquesta afirmació perquè crec en aqueix valor de les coses. Qui més valent aquell que s'enfronta a una realitat incòmoda, li fa front i guanya? Front aquell que segur tan sols obté la inseguretat d'una aparent victòria o èxit social? Però bé jo tan sols volia reflexionar i que servís la pensada per fer-nos aturar i valorar realment allò que té mèrit front allò que aparentment té acceptació, una reflexió tan sols assossegada.