El necessari nom del meu cor

Apàtrida aqueix és el nom del meu cor. Encara vigent l'insurrecte desig d'amuntegar estranys símbols ensems coneguts per la mania de repetir una volta rere l'altra un erro encertat. No dic que desencertat siga el caràcter del vianant que sóc, ara el dubte camina angost per camins no fets ara per ara. Desitja'm sort... a la millor tan sols necessite això una espenta, una paraula amiga, un desig encarnat, descarnat, absent, pluripotent, somiador. La queixa la desdibuixe en ditirambes ja massa suats, gastats, secs, llecs. Avui necessite que el meu nom de sense amo ni destinació no reste amb tan sols sons indelebles, de servei fútil per a un cor apàtrida, sense senyor ni terra. 

Tal volta el sentit de tot plegat siga que no hi ha ni temps ni espai. Tal vegada els arbres del meu nom cresquen regats per les llàgrimes exactes que he plorat, tanmateix els cercles que he voltat es dibuixen amb el meu somriure tantes vegades negat, destrossat, esquarterat. Bé no és que hem queixe tantost el sol clama la necessitat de dir i si dic, redic i em rendesc en peus a qui he plorat, he rigut, he patit, he vist. Té l'únic nom d'apàtrida i de cognom rebel·lia!