Les ales trencades del destí

ai! s'han trencat les ales...
no puc enlairar-te amor del meu cor
amb els peus fermats em deixondesc rabiós
les ales estan reparant-les al Parnàs: Dionís i Ícar faran el que [podran
entretant cride a Posidó clemència: "M'han trencat les ales del [destí!!!"
sospite qui ha estat encara que guarde silenci
no endebades reconec que el reialme dels déus em fastiga
fa fetor de complaença servil i afartament

amor del meu cor  ens han romput les ales del destí...
no guanye en disgustos quan es juga tan brut
cabut com sóc gire la roda del destí buscant solució
es cert no he estat l'amant més valerós encara que tu saps que no [és per recança
ho admet: la timidesa és un obstacle però tu saps que per tu: tot [i més
no confundesques la meua novençanesa amb desgana
tu saps massa bé que allò ver és pur i costa d'expressar
ai les ales trencades!!! no temis tinc guardades mil i una [maneres d'enlairar-te
aquests versos en són una