Hana-bi
Recorde com en aquell temps les 'flors eren de foc', que és el que vol dir hana-bi, espectaculars, gràcils, delicades alhora que boniques, coloristes. Aquell temps que ara em ve al cap: record inherent que fou i ara és. Intente que l'ara es descompose en partícules, el més petites possibles: tal volta protons. Partícules tan essencials que les puga adherir al desestructurat sentit d'existència d'aquesta realitat que visc -si és pot dir viure.
No demane la utòpica desrealització del temps per fer-lo més amable, però com de boniques eren les flors de foc. Enyor, temps, records... Com a ésser viu contemple la injusta requesta que la realitat em palplanta crua, descarnada. Després jo com a ésser viu em pregunte infinit la raó. El silenci es desfà en terrossos feixucs de normalitat. La normalitat incòmoda de viure el desfici metafísic que se'm presenta.
Lluite desesperat, exànim... M'alce talment l'Au Fènix de les llegendes. Microhistòria personal d'un poeta que ama amb escreix la vida malgrat tot. Amar no és simplement tindre amor és un concepte personal intens, incardinat amb el sentit estricte de sentir, adherir, palpar, fer físic allò intel·lectiu. El cor m'ho demana, és ambiciós. Tal vegada aquelles flors de foc sintetitzen en la meua ment aqueix concepte tan poc valorat i ensems tan gastat, suat, corrent, fútil.
El temps se m'assembla al cendrer atapeït de plegats i cendra: cúmul gastat de coses passades, consumides. Continue fumant del plegat que s'apaga com les busques que donen l'hora en punt. Ja és negra nit, el torne a encendre. Tot continua amb la seua normalitat de consumisme fàcil i productes venables. Em ve a la ment un amic, fa temps que no el veig per la meua incapacitat de controlar l'impuls que moltes voltes em porta a fer erros que lamente infinitament. Torne a encendre el plegat. Flors de foc...
Ara quasi el cursor s'atura demanant més paraules. L'alimente d'aquesta reflexió enyoradíssa. M'ature d'escriure.[...] En aquest breu espai de temps, he fet accions, he actuat, m'he autoafirmat. Bé, si això és una resposta viva, la done per vàlida, plausible. És com el concepte de matèria que els científics atòmics pregonen: les coses fent-les són. Es materialitzen. Tanmateix és un punt de vista una mica antropocentrista. Crec que no ho som tot, encara que homo sapiens sapiens. Saber no és exactament materialitzar, tal volta saber són les flors de foc que esmente. La reflexió cau en punt mort. Em redrece els cabells. Al cap i a la fi, tot no és el súmmum si ens limitem a grans possessions materials o no. Tot és la capacitat inherent de comprendre que no podem posseir en totalitat. L'afartament ens portaria a la despossessió i pervertiríem el concepte tan ric en la seua inexpressió, despossessió.
Flors de foc. La capacitat d'amar és impossible d'atènyer quan no la pots descomposar en protons, neutrons, electrons... La física de les partícules és la física que et posa a la cara la impossibilitat del tot.
Flors de foc: la utopia d'un ésser viu que tan sols vol aprendre...
No demane la utòpica desrealització del temps per fer-lo més amable, però com de boniques eren les flors de foc. Enyor, temps, records... Com a ésser viu contemple la injusta requesta que la realitat em palplanta crua, descarnada. Després jo com a ésser viu em pregunte infinit la raó. El silenci es desfà en terrossos feixucs de normalitat. La normalitat incòmoda de viure el desfici metafísic que se'm presenta.
Lluite desesperat, exànim... M'alce talment l'Au Fènix de les llegendes. Microhistòria personal d'un poeta que ama amb escreix la vida malgrat tot. Amar no és simplement tindre amor és un concepte personal intens, incardinat amb el sentit estricte de sentir, adherir, palpar, fer físic allò intel·lectiu. El cor m'ho demana, és ambiciós. Tal vegada aquelles flors de foc sintetitzen en la meua ment aqueix concepte tan poc valorat i ensems tan gastat, suat, corrent, fútil.
El temps se m'assembla al cendrer atapeït de plegats i cendra: cúmul gastat de coses passades, consumides. Continue fumant del plegat que s'apaga com les busques que donen l'hora en punt. Ja és negra nit, el torne a encendre. Tot continua amb la seua normalitat de consumisme fàcil i productes venables. Em ve a la ment un amic, fa temps que no el veig per la meua incapacitat de controlar l'impuls que moltes voltes em porta a fer erros que lamente infinitament. Torne a encendre el plegat. Flors de foc...
Ara quasi el cursor s'atura demanant més paraules. L'alimente d'aquesta reflexió enyoradíssa. M'ature d'escriure.[...] En aquest breu espai de temps, he fet accions, he actuat, m'he autoafirmat. Bé, si això és una resposta viva, la done per vàlida, plausible. És com el concepte de matèria que els científics atòmics pregonen: les coses fent-les són. Es materialitzen. Tanmateix és un punt de vista una mica antropocentrista. Crec que no ho som tot, encara que homo sapiens sapiens. Saber no és exactament materialitzar, tal volta saber són les flors de foc que esmente. La reflexió cau en punt mort. Em redrece els cabells. Al cap i a la fi, tot no és el súmmum si ens limitem a grans possessions materials o no. Tot és la capacitat inherent de comprendre que no podem posseir en totalitat. L'afartament ens portaria a la despossessió i pervertiríem el concepte tan ric en la seua inexpressió, despossessió.
Flors de foc. La capacitat d'amar és impossible d'atènyer quan no la pots descomposar en protons, neutrons, electrons... La física de les partícules és la física que et posa a la cara la impossibilitat del tot.
Flors de foc: la utopia d'un ésser viu que tan sols vol aprendre...
Comentaris