L'ESPILL

D'ençà que el Comissionat per l'art li va encarregar un autorretrat per a l'exposició quinquenal d'artistes pel país, no va dubtar que aquell fet el portaria de cap. És cert que el seu prestigi estava en joc i també és cert que feia temps que la seua crisi creativa el captenia fins a l'extrem de fer còpies amb un estil forçadament inconcret de l'obra d'un artista local que li havia llegat com a marmesor únic el seu patrimoni pictòric després d'una misteriosa i sobtada mort.

Va preparar els pinzells, els tubs de pintura a l'oli, un llenç de petites dimensions, draps, la paleta, un espill i tota la inspiració que creia ell que encara no estava del tot perduda. Aquell espill de fet era part del llegat d'aquell pintor local que el va fer servir com a leit motiv de la seua pintura ja que apareixia en tots els seus quadres: ja de forma explícita o com a element que estrictament utilitzava per donar una perspectiva innovadora al motiu de les seues creacions.

Va situar aquell espill davant seu de manera que les seues faccions agafaren caràcter i lluminositat tanmateix cada volta que agafava el pinzell per dibuixar allò que reflectia, estranyament, l'espill s'havia mogut lleugerament distorsionant allò que representava. I cada volta que acuradament el tornava a col·locar passava el mateix. Davant eixe fet estrany va decidir fer servir un altre espill de sa casa.

Novament va adreçar el nou espill en una posició que faciltava la confecció del seu autorretrat però quan va agafar el pinzell per esbossar allò que veia el nou espill es va fer miques quasi amenaçant la seua integritat física. Per sort no va prendre mal.

Una mica ja enderiat i davant el fet que era l'únic espill que tenia a mà va decidir canviar de sistema. Va imprimir una fotografia seua de l'arxiu de l'ordinador i va decidir calcar-la al llenç. Mentre feia el calc sobtadament es va adonar que la imatge que s'havia copiat era un perfecte retrat del pintor que en aquella etapa poc creativa ell havia plagiat.

Desesperat en excés, va decidir telefonar al director del Comissionat per l'art i donar-li la negativa de la seua participació en l'exposició. Curiosament, mentre marcava el número a l'aparell i després de quatre tons li va contestar la germana del pintor plagiat. Amb desconcert va conversar amb ella maldissimulant un interès per la seua vida i per les circumstàncies actuals de la seua feina. Una volta acabada la conversa, els nervis i la tensió davant aquells fets insòlids l'atenallaven.

Tot seguit es va adonar que a la porta de sa casa hi havia una carta que el carter havia desat. Ja amb els nervis entelant-li la consciència la va obrir i la va llegir. Era una notificació de l'ajuntament de la vila que li proposava davant el fet que ell era el marmesor de l'obra d'aquell artista local una cessió de la seua obra per confeccionar una exposició commemorativa a la sala d'exposicions local davant el trentè aniversari de la mort d'eixa figura notable de la vila.

La seua reacció desbordava la desesperació anímica. Ja amb la fallida total de la seua autoestima es va asseure i curiosament es va quedar mirant-se en l'espill rebel. Tot i això d'improvist va percebre que la imatge que reflectia l'espill era la d'aquell que ell havia tret tant de profit en la seua llarga travessia improductiva i que suposadament representava i era de la seua confiança.

Astorat va apartar la mirada de l'espill incrèdul i un xic espantat encara que seguidament va escoltar com aquella imatge de l'espill li deia unes paraules: “Impotent, veritat? Quan algú aprofita la confiança del seu millor amic per fotre-li una navallada traïdora, que se sent? Digues-m'ho, que et passa pel cap?” Va sentir un autèntic calfred que li recorria tot el cos de dalt a baix i les paraules se li entertolligaven mesclades amb esfereïment i sorpresa, tan sols va ser capaç de mascullar uns imperceptibles mots inconnexos. De nou, la imatge de l'espill li va tornar a imprecar: “Revenja, això és el que s'escau o esperaves que les coses es quedarien com estan? Contesta'm!” Ell mig plorós i desesperat va dir amb la mirada perduda: “No era la meua intenció aprofitar-me de tu, no pots creure l'exigència que m'atenallava, jo tan sols volia que el meu prestigi no caigués en el no-res.” Va deixar caure el cos desplomat a sobre la cadira amb un gest d'impotència es va agafar dels cabells i quasi amb la barra de la boca desencaixada mussitava disculpes i desesperació. La imatge de l'espill li va contestar: “Covard, ets un covard! Aprofitar la meua mort, que jo no podia dir res i que el teu engany restaria en silenci... Covard! I digues-me, volies tu, el meu executor, aprofitar la meua ignorància per macular la meua memòria i la meua obra?!” Desesperat davant l'evidència de la seua total traïció tan sols va contestar: “Tan sols et demane perdó! Perdó!” Que va desfermar un allau de soroll i de mobles en moviment frenètic. “Traïdor! Traïdor!” va ressonar per tota la casa, “les coses no es quedaran així.” De l'espill va brollar sang a sanglotades, tacant-li la cara desencaixada i de cop tot va tornar a la normalitat.

En els moments posteriors a l'aparició el seu cos va quedar encarcarat i en rigor, quasi no es valia. Els gemecs eren unànims i l'abatiment general. La sang estava glaçada i corria per les seues venes amb dificultat, la cara emblanquida li confegia un aspecte paupèrrim.

Tot seguit li va sorprendre que algú trucava a la porta de casa. Amb feines i treballs es va recomposar i es va adreçar per obrir la porta. La sorpresa va ser que es tractava de dos membre de la policia. Va obrir ja derrotat i amb un aspecte que donava pena. “No cal que em digueu perquè veniu, ja sé el motiu” i amb patetisme va ajuntar les dues mans encreuant-les. De seguida, un dels policies li va llegir els drets i el va emmanillar.