Experiències d'un matí dròpol

Em desperte relaxat i cofoi a les vuit del matí. Una sensació de mandra extremada i de cansament falsari em fa romandre-hi mig torbat, mig desvetllat entrellaçat entre els llençols del llit. Mentre perd el temps deliciosament, altrament no sé què fer de profit, m'afone entre imatges estranyes i delirants d'un somni hipnagògic, deliciós del qual no puc recordar res quan em desperte. M'alce, ara, cansat de fer el dròpol per començar la jornada. Són les onze. Puge els esglaons d'una escala lleugerament cargolada fins al bany. Em rente la cara suaument amb aigua freda com l'ambient indecidit, imberbe de la matinada avançada. Quins cabells!!! Mandra evanescent. No tinc ganes de fer-me'ls. Quina pinta!!! Semble un espantaocells espantat, i pèl eriçat. Què més dóna!!! Em mire a l'espill desvalgut i desesperançat comprovant que hi ha coses que la providència no pot esmenar. La naturalesa és injusta. Despreocupat i alhora content per la meua microrevolta domèstica dels costums davalle l'escala, mentre escolte al pati interior com la meua àvia àvidament i amb treballs hi neteja unes peces de roba que s'ha entestat a rentar, com diu sempre contundentment “no puc estar de braços plegats”, cèlerament m'adrece a la cuina per prendre un famèlic desdejuni tardà. Un senzill got de llet amb mel i un parell i escaig de magdalenes, les de Proust no precisament; la seua dolçor m'envaeix la canonada uns instants... Quasi les dotze, bé, la correspondència. Hi detecte mig enganxada a la porta una carta. Deduesc ràpidament el seu remetent i el seu destinatari. Jordi. Efectivament. Maldestre l'òbric i encuriosit en extrem. Què hi dirà? La llegesc i rellegesc, m'agrada veure les formes de la lletra manuscrita. Les misèries de la nostre empetitida cultura esbombades per uns interessats. Passen les hores mentre llegesc les darreres pàgines d'una llarga, massa llarga novel·la, em sembla que totes les novel·les són massa llargues, crua i implacable. L'acabaré a la vesprada. És dolç viure en aquest país. L'aire primaverenc t'acarona el cos diletant, un cel incert, blavós però fonedís entre núvols indecisos de descarregar la seua fúria humida. Llepades de sol ardent. S'obri el temps, per tant, fent justícia als oracles televisius. Els ocells, gafarrons, merles, teuladins i eixos que no sé com es diuen, minsos coneixements ornitològics, suren contents i lliures entre l'àmbit ensibornat per la bonhomia d'aquesta estació. Recorde remotament Vivaldi, mentre un afalac de pena m'envaeix: la mare...