[...]cadència
cantats al vent; vull almenys intentar d'ignorar tot patiment, vull
intentar d'esborrar-lo també amb una taquigrafia incorrecta de
desig, perquè incorrecte és el vigor, l'abrusament, la defallença
i la glòria.
Ara
la solitud (totalment assumida i acceptada) m'encercla i m'amenaça,
ara domina els sentits i me'ls defineix, em dicta exacta la meua
existència, dialoga amb mi, m'increpa astutament i a voltes
m'acarona amatent. Tantes voltes ferit en l'orgull de ser, eixa
solitud em posa al lloc i m'imposa un dolç estar amb mi mateix,
tanmateix. I saber acceptar els meus límits és saber els límits
que jo m'impose i que quan no n'hi han ni te'ls imposes, u pot ser
lliure realment. Lliure de saber-se lliure, de ser i d'existir .
Ara
em pregunte infinit el perquè de tot plegat, de tot treball, de tot
esforç, de tota alegria i de tota pena. Però paraules plenes de
llum eterna que jo, poeta, intente de beure, pair i assaborir amb
calma i excitació alhora, perquè la vida i les seues sorprenents
llampegades m'abrusen i a voltes re-vitalitzen: canta
la roba blanca quan s'eixuga als terrats,
com tu ben bé dius i sintetitzes, company de versos.
Comentaris