La breu deliqüescència de l'impertinent pas del temps

Sembla un "dejá vu": el tic-tac automàtic rellisca indiferent al damunt de les vivències. Com si fos un fet autoritari, obligat, necessari. Ara m'amere d'espais buits físics, quin fàstic!!! Tanmateix el convenciment que la millora, la positivitat és un estat possible m'alleuja l'ànim. Em resta aquesta santífica mania pel verb, el significat; significances que pretenen assassinar aquest automàtic, austruç pas artificial del temps, perquè crec que el temps és una dada subjectiva que freture sublimar en miques d'astúcia rebel i alhora positivista fent-la esdevindre dada objectiva i òbvia. 
    Quan intentem fer creïble un fet imposat, moltes voltes els tics apresos durant aquesta vida ens limiten a constatar l'obvietat. Trencar els límits sol ser una aventura sana, arriscada, valenta. Trencar les convencions sol ser un exercici de desfici per les coses que hem interioritzat i que odiem. Revolta! Els rebels amb causes pendents amb la realitat solen mirar-se les coses amb crítica, dubtant fins i tot que la naturalesa que incardina l'ésser humà pot ser desfeta perquè els apriorismes són falsos. Llavors esllavisses límits, convencions, fets, importàncies. Encara que crec que el sentit comú sempre actua d'agent patogen que desfà i aplana la revolta en simple acte individual sense sentit. 
     En fi, una manera més de sentir-nos vius encara que els dimonis impertinents ens deleguen un racó apartat on endolcir les ganes de fer alguna cosa fora del normal.