ESSÈNCIA EVIDENT

Era/va ser/fou una essència evident... Després d'aquell límpid instant de respiració tot ja no fou tan evident, va ser complet, diàfan, fins i tot estult -per què no?- com les ínfules de poder de qualcun ésser evident, diem-li humà... va..., però crec que mereixia una rapsòdia com aquesta que en un primer esforç va ser baldera, simple, ximple, ocasional, desfeta, esborrada en fi. L'aigua és un element que gota a gota és/serà immens, tant és així que mai cap ésser humà podrem igualar-lo, molt a desgrat del nostre orgull capriciós. I la vida és com una gota que cau i ressona en la pell com un estrany o temperat element que ens domina, ens acota, ens aixopluga... És curiós. No imaginava la rapsòdia amb aquesta estrafolària fesomia de poema, que és dir el mateix amb d'altres fonemes. Bé, com de costum ens repetim, collons... si tot ja està escrit... però paga la pena de repetir fins la nauseabunda necessitat, i santífica, a voltes feta ofici de caverna, o de caterva, o de reserva... qui sap. Repetir, repetir i repetir a voltes val la pena perquè els individus ens fem/ens composem de mimesi i de simbiosi també, bé... i de mixtura o metamorfosi. És negra nit, els llums artificials il·luminen la meua estança, tal vegada a Quactèmol un indígena -vull dir, un oriünd d'aqueixa contrada- per la casual casualitat de la modernor llig aquest apunt i descobreix que un valencià se'n recorda del seu lloc d'estada, de treball, de vida... bé, jo ja quasi no me'n recorde que fa exactament 44 minuts i cinquanta segons eren les dues en punt i encara no havia escrit aquest apunt, ai la nocturnitat! quina essència més evident també. Fins aviat, amics!!!