El somni cura l'elegia

Ara que és ara, pense en el temps fets miques pels giravolts de l'estultícia de l'orgiàstica Realitat. Les paraules es desfan en pols essencial de poesia quan les toca la Bellesa, tanmateix el jo representa un paper massa principal en aqueix teatre poètic. A voltes la feblesa del jo es representa en massa gran mesura en els símbol -el pleonasme es fa necessari-, de vegades t'allunyes de la debilitat per buscar consol amb una imatge destacada que desdibuixa el sentit principal de la redacció per trobar consol, aixopluc necessari sinó. I després la solitud del poeta i les seues paraules es fan pols de Bellesa, Temps i alteritat. Massa aviat has buscat el lenitiu de la paraula quan la Realitat en si mateixa supera, entrebanca. La musicalitat dels mots es la melodia del que ha passat. Melodia suau, color maragda. Mai no desdita per la sincopada veu del poeta esgarrat que troba en l'essència del que diu una Veritat parcial, massa desdibuixada. Després reflexiona i troba que demà després que les lletres somien amb la lluna, amb la foscor una manera de recordar la Bellesa que ha viscut. El somni cura el dolor, cura l'elegia. A la fi, el record serveix per alliberar-se, traure dedins allò que fereix, engavanya. Però u viu de Realitat i d'ella s'alimenta, viu. És el motor que engega Il·lusió. Novament aqueix teatre que limita Realitat i Ficció supera les expectatives esdevé Poesia. El poeta riu endins alegre perquè tot troba funció, sentit. Ara que és ara, pense en aquesta reflexió que beu de l'experiència pròpia. Mai no he trobat consol e l'elegia, el somni m'ha servit per renovar-me.