Després del silenci...

Després... qui diria, si el blasme em desondeix, qui escriuria sinó jo un vers que ni els déus es mereixen? Després del silenci, ell pesa com una llosa i es trenca en miques d'amor i esperança. Jo i més jo, la realitat continua malgrat que el jo ferit intenta volar com Ícar amb les ales irreals de la Veritat. Després deixe per impossible l'esforç, encara que continue amb l'impuls, i em mulle de llàgrimes salades que omplin la llacuna de mi mateix.

Després... quina paraula, el temps la marca, la defineix, l'acota, mentrestant el poeta, el rapsoda fa de la validesa del seu esforç raó i escola de saber. Li han dit tantes vegades que paga la pena i s'ho creu... creure que després del quiasme hi ha la metàfora d'un nou dia es com veure la bellesa de l'amat escolpida pel més gran escultor de la Humanitat o tal vegada ja ho estic fent? Els dubtes corren com una rabosa que busca sentit a tot aqueix garbuix de sentiments que el rapsoda no sap si dir.


Després del silenci vindrà el content, el conhort, la validesa de l'esper però qui barata allò que ja ha passat, vahhh!!!! me'n fot, importa que continue amb la rapsòdia, que crega en els meus Déus, que visca, que alene, que escriga. Estic viu i done gràcies a qualsevulla que vulga rebre-les perquè són sinceres, perquè són paraules de poeta i quan un poeta parla, parla amb el cor, amb tota la força que la paraula li dóna i accepta. Gràcies!!!