Únicament per a tu
EST MIHI AMICITIA CUM ALIQUO
quina raó hi cap quan debades em regales allò que m”has furtat
busque als verals de la brutícia qualcun marasme que reperesca l”habitud
sóc qui cerca a palpes el jo allunyat que m”has fet perdre
si em retrobe amb ell retrobaré l”amic que ara busque
tu per dir-te un nom saps els moments que no decauen per distància
jo per dir-me un nom sé guardar la distància d”allò desitjat
deixe per a la providència el tacte de la veresa
quan siguen necessaris els embats de la lluna que ens marca
ara no hi ha perdó per a la incontingència desordenada de les astúcies
busque allò que la paraula no diu
lligue sentits amb un sol gest de plenitud
espere que no arribe tard a l”encontre amb l”amorositat
virtuts estrangeres són aquelles que es desfan amb l”instant
de retruc et dic que t”estime
i amb avorrició maldic què ens separa
o tal volta ens uneix amb la inseparable costura del pensament
sóc qui sóc ets qui ets no vull desdir les nostre essències
almenys que el tracte siga suau amable
que et veges segur amb el bes que t”estic donant
amb l”arrapada desordenada que et dibuixe
per sempre et demane que la paciència entre nosaltres siga consuetud
i deixaré per a la casualitat l”orfandat dels instants
ni que dir la voluntat d”ésser lluires en l”elecció
saps massa bé que la motxilla que porte pesa quintals
ara la dese en el camí que faig
sol per distracció acarone la casualitat quan per habitud continue per una vereda inconeguda
em distrac coneixent la bellesa del paisatge que sempre em porta a tu
amb peus ferms em canse la bellesa que em distrau
la pensa recta es dirigeix a la imatge de tu
quan un suau venteig em gira el semblant cap a tu
real palpable físic
els déus m”han regalat la teua serena presència
com no que aquests versos diuen de tu tot allò que arreplegat pacient
et dic paraules de normalitat
olc el teu perfum de noi madur
encaixe la mà que es meua i teua
tan simple gest que ens arrabassa el tossut ara
et parlaré amb la llengua de la normalitat
he decidit que els obstacles s”obliden quan ens trobem
fart estic d”embocar a penes l”oblit de la fortitud
comprens perfectament que quan u ama costa trencar eixe mur que és la inseguretat
ja hem parlat sobrerament saps concretament que no et vaig acaronar gratuïtament
tanmateix encara dubte si l”engany de la distància es fa oblit
jo en aquests moments escric per curar els embats d”una providència que ens vol llunyats
l”intent és fatu porte a les esquenes molts poemes semblants a aquest
on deslliure els sentiments que no coneixen distància ni oblit
és injust pels qui s”estimen deixar-los sense atreviment
però bé heus ací el meu poema únicament per a tu
quina raó hi cap quan debades em regales allò que m”has furtat
busque als verals de la brutícia qualcun marasme que reperesca l”habitud
sóc qui cerca a palpes el jo allunyat que m”has fet perdre
si em retrobe amb ell retrobaré l”amic que ara busque
tu per dir-te un nom saps els moments que no decauen per distància
jo per dir-me un nom sé guardar la distància d”allò desitjat
deixe per a la providència el tacte de la veresa
quan siguen necessaris els embats de la lluna que ens marca
ara no hi ha perdó per a la incontingència desordenada de les astúcies
busque allò que la paraula no diu
lligue sentits amb un sol gest de plenitud
espere que no arribe tard a l”encontre amb l”amorositat
virtuts estrangeres són aquelles que es desfan amb l”instant
de retruc et dic que t”estime
i amb avorrició maldic què ens separa
o tal volta ens uneix amb la inseparable costura del pensament
sóc qui sóc ets qui ets no vull desdir les nostre essències
almenys que el tracte siga suau amable
que et veges segur amb el bes que t”estic donant
amb l”arrapada desordenada que et dibuixe
per sempre et demane que la paciència entre nosaltres siga consuetud
i deixaré per a la casualitat l”orfandat dels instants
ni que dir la voluntat d”ésser lluires en l”elecció
saps massa bé que la motxilla que porte pesa quintals
ara la dese en el camí que faig
sol per distracció acarone la casualitat quan per habitud continue per una vereda inconeguda
em distrac coneixent la bellesa del paisatge que sempre em porta a tu
amb peus ferms em canse la bellesa que em distrau
la pensa recta es dirigeix a la imatge de tu
quan un suau venteig em gira el semblant cap a tu
real palpable físic
els déus m”han regalat la teua serena presència
com no que aquests versos diuen de tu tot allò que arreplegat pacient
et dic paraules de normalitat
olc el teu perfum de noi madur
encaixe la mà que es meua i teua
tan simple gest que ens arrabassa el tossut ara
et parlaré amb la llengua de la normalitat
he decidit que els obstacles s”obliden quan ens trobem
fart estic d”embocar a penes l”oblit de la fortitud
comprens perfectament que quan u ama costa trencar eixe mur que és la inseguretat
ja hem parlat sobrerament saps concretament que no et vaig acaronar gratuïtament
tanmateix encara dubte si l”engany de la distància es fa oblit
jo en aquests moments escric per curar els embats d”una providència que ens vol llunyats
l”intent és fatu porte a les esquenes molts poemes semblants a aquest
on deslliure els sentiments que no coneixen distància ni oblit
és injust pels qui s”estimen deixar-los sense atreviment
però bé heus ací el meu poema únicament per a tu
Comentaris