UNDERTOWN
Undertown.
Ciutat. A Undertown els espectacles són espectacles. Un a un es
gaudeixen entre llums, clarobscurs i neó, fastos, festes, floritures
i grans escarafalls públics. A Undertown tot se celebra, amb
personatges d'èxit i luxe pertot, grans marques publicitàries,
cotxes de luxe, diamants, àpats onerosos, assassinats de gran
pedigrí i plors sense consol ni dol.
A
Main Street, el senyor X, és de nits, es fuma un puro al costat d'un
fanal que llampegueja i plora llum, ha observat sobtadament una
fressa estranya a l'altra vora on la foscor i la curiositat ha cridat
la seua atenció. Un subjecte corre vorera avall amb pas lleuger i ja
massa llunyà per a albirar les seues faccions i per a cop d'ull
identificar-lo. D'una el senyor X tira el puro ja quasi mig consumit a les ranures de la claveguera sospitant i encuriosit acudeix a
l'altra vora del carrer atret per un obscurit i indefinit embalum.
Mentre s'acosta el seus ulls no distingeixen res en especial entre
aquell fumerol de papers esmaperduts, deixalles indelectes, poals del
fem, televisors ja inservibles, cadires ara de conflictiu descans,
fulls de periòdics i notícies de profit ja minses. Ha distingit una
mà humana [...]
Així
podem relatar un bocí d'Undertown. Però Undertown és més que
notícies i històries fatídiques encara que espectaculars i
vistoses. Undertown és Undertown. Un magma, una essència, una
ciutat.
A
voltes pense que les coses a una ciutat deuen ser exagerades o no són
res. El requerits flaixos i neons que preveuen grans espectacles són
la normalitat a una ciutat. I una gran història que la glorifique
entre comèdies, grans assassins, desvaris, trivialitats i alguna,
perquè no, infidelitat que la mortifique. Ciutat més que ciutat.
Undertown més que Undertown.
*
* *
Em
diuen Àstir, sóc com tants altres poetes conegut pels cercles
lletraferits que encara mantenen la lletra poètica en certa
supervivència i us vaig a fer cinc cèntims d'una història sobre
una ciutat, una història corrent, d'anar en babutxes, de relatar
sense escarafalls ni grans adjectius que coronen unes lletres
d'oriflama i fama pretèrita. Undertown és l'elegida, potser en
podria ser una altra, però l'elecció ha estat premeditada com tot,
com el caràcter, com les paraules, com les estances d'una
construcció habitable que fan que els teus relats, les teues
històries siguen teues, pròpies i individuals sense que per això
el que contes siga res de l'altre món, una ficció més, una mentida
per la qual mentir i mentir. Aquesta és la meua història que per
meua ni siga privada ni comunada que siga curiosa i de ociosa
llegenda. Relat, retrat, lletra, missiva, ciutat.
Ja
fa uns dies que m'he mudat d'habitatge a una habitació correnta d'un
hotel barat d'Undertowm. Res definitiu, res estable, una aproximació
per eixir del pas, tampoc busque llençols de seda i coberteria
d'argent, sóc bastant senzill. La meua residència habitual es troba
a Smalltown, una ciutat típica de províncies, poc personal, diríem
prototípica i funcional, servible i/o habitable.
Les
meues intencions en principi són de passar desapercebut però atent
per Undertown amb les orelles alçades com diuen els llatins en
percaça d'una història, d'un relat que en principi vull en forma
d'epopeia grega, tampoc sense una forma fixa que si elegia o cant
tampoc importa la forma, poesia en principi. I ací estic A
Undertown. Ací.
El
Heidegger m'ho ha recomanat encara que m'he deixat portar per les
circumstàncies i les inèrcies, sé que m'esperen sorpreses i
vivències, ha estat fàcil seduir-me tanmateix. I com a observador i
boyeur
no massa accentuat l'elecció ha estat senzilla i tampoc sense grans
retrets ni manies.
A
Smalltown sembla que tot és estàtic, que tot està envoltat per un
perfum massa poc encisador que la vida ja està marcada per unes
lleis que s'escriuen d'avantmà i Undertown era massa sucosa per a
negar-me experimentar-la. Trobar eixos secrets que amaguen l'asfalt i
els edificis oficials, les avingudes inacabables, la fressa del propi
cor de la ciutat, els taxis roents, les persones sempre estrangeres i
originals, la família comuna d'una Undertown massa golosa per
refutar.
Undertown
clivells
en el teu cel d'àngels caiguts
o
per destronar
ombres
benedictes
sorolls
perennes
escardalenques
passes
i
jo
que
vinc d'un cel sense ales
ature
el meu pas
per
ser Tu...
Tampoc pretenc res de res, no busque res en concret, busque una
incitació i més que res vivències, reverències i molt d'alcohol.
I Undertown del cert que està preparada per administrar-m'ho
qui-sap-lo. I l'oportunitat l'he clixada i no pretenc desaprofitar-la
i m'he deixat també portar per les paraules del Willy que com és
normal ha secundat la idea i tal volta s'apunte al pla. La seducció
ha estat clara i contundent i el seduït s'ha deixat engalipar.
*
* *
Aquesta
setmana prèvia d'estada a Undertown les coses noves que m'han
pervingut han arribat als meus sentits com un torrent tampoc tan
desestabilitzador ni magmàtic com esperava, m'ha seduït aquest
ferum i agradosament m'he assimilat amb facilitat al córrer pressós
i com que no tinc cap pla establert ni perfet deixe anar les
experiències i sobretot les vivències.
Undertown.
Gran ciutat, amor absolut i metafísic encara que físic també i
palpable. També ombres impossibles i impassibles, taxis blaus
foradant la nit com talps excitats, matins plujosos encara i gent
remullada i absorta de núvols i aigua tèrbola en l'asfalt.
EL
TAXI BLAU
Les
meues idees sobre el meu jo propi van, encara que varien sobre l'anat
i reviuen quan el bolígraf les dibuixa sobre el blanc del full
verge, com alguns somnis epicuris de l'haixix. Encara que silenci
també i menystinença embocada i muda.
Aquest
taxi blau que som, exhibicionista i temporal corre [...]
Només
tracte de passar-m'ho el millor possible, beure i embriagar-me de
futilitats, paradigmes i lliçons que s'aprenen en vespres sinistres
i llargs ex-machina.
Diuen
que quan la pilota roda, un de tants déus que ens ha tocat per
celebrar, sap per què i jo tampoc pretent desdir-los.
Taxi
damunt blau. Quin gran invent aquest de la vida. La viuré ja que me
l'han oferta, tampoc sense grans reserves pel favor. I les ferides
que em ferisquen les guariré a qualsevol antre on l'alcohol no
s'acabe.
I
els mals els deixarem que vinguen d'Almansa o de Quactèmol, ni
cas...
*
* *
Després
de unes nits eixint i tustant l'ambient nocturn d'Undertown, m'he
quedat seduït per un personatge, un músic local de jazz que té un
local a Center Street amb una certa pàtina de carisma i luxe, com ja
he comprovat. Li diuen Evans. Evans Write.
Ens
vam conèixer un dia de casual a la cafeteria on solc prendre el
primer cafè matinal. Una cafeteria prototípica, amb una barra de
marbre gris, bastant ampla i un espai encara que no molt onerós però
ben aprofitat amb parets emblanquinades que li donen un aire fresc.
L'Evans bevia una copa d'un líquid groguenc, semblava absenta. Jo a
l'altra banda llegia el periòdic i repassava un plec de papers amb
anotacions. M'hi vaig fixar en ell per l'embalum que l'acompanyava
amb una forma estranya, semblava una gàbia d'un animal exòtic, m'hi
vaig encuriosir. Minuts després que la imaginació fes la resta un
cop ordenats els gargots i anotacions em vaig decidir a acostar-m'hi.
- Perdone, ehem, li puc fer una pregunta? -li vaig inquirir per trencar el gel.
El
paio amb unes esquenes robustes, amb els cabells rapats quasi al
zero, ulls marrons profunds i incisius, negre, em mira. Jo recule una
mica impressionat. Contesta sec: “Un saxo tenor”
- Com sap la meua pregunta? -comente un poc cohibit.
- Tothom m'ho pregunta -diu amb un to més amable.
- Bé, disculpe la curiositat, em diuen Àstir, és un plaer!!! -li allargue la mà.
Tarda
una segons a reaccionar mentre finiquita el got amb eixa beguda
groguenca i m'estreny la mà. Així vaig conèixer l'Evans que m'ha
citat aquesta nit al seu local per passar una vetllada i començar
una xarrada on el principi i el final no es distingeixen com a bon
jazzista que és el meu partenaire.
*
* *
Les
dotze i set minuts del migdia, escric a mà lletres les quals la
casualitat i allò viscut les han inspirades, encara que les grafie
sense grans habilitats, són lletres substituïdes per vivències i
vivències substituïdes per grafies, escric...
veus
instruments una trompeta
un
baix que ens marca el ritme
i
un piano que recorre l'espai
jo
escolte
nit
humida i freda
se'ns
acosta una dona negra
què
voleu prendre?
Mojito
I
el senyor Evans?
Dry
Martini
parla
parla parla
mentre
la llum tènue del Barrows Club ens aclapara
em
deixe portar
quan
ens serveixen amb fredor i cos perfecte i fatal
una
parella al fons absorta es distrau[...]
Em
remire les anotacions, agafe el full i el llence a la paperera un poc
desficiós. Em servesc una copa de brandy i encenc un cigar. Pense en
el significat de la literatura i el seu caràcter de perduració
mentre em risc interiorment, el Heidegger vol una cosa concreta que
té al cap i jo a la millor dibuixe la contrària, em torne a riure
ara amb escarafalls, apure la copa i li done una manxada al cigar;
pense en el Ray que l'imagine amb el seu sarró arrebossat de llibres
que amb certa pressa el carreja avinguda avall. La gent va al seu
ritme, els edificis es trenquen ja amb la caiguda del sol com trossos
d'un gran pastís d'aniversari. Imagine que se m'acosta i com sempre
em besa... Em somrisc, la imaginació es relega a la gana que
gastrosòficament em regala uns spaghetti amb tonyina, aberració
certa però necessitat perenne.
Aquesta
nit ha estat moguda. L'Evans és un bon jan!!! Encara els seu defecte
és que parla massa, cosa que no em molesta especialment però que
veig com un defecte de volum, d'excés. El cert que el seu local, el
Barrows Club, és atractiu, el que més sense dubte que m'agrada
d'aquest personatge és la seua sensualitat sexibòrica que regala
per les seues paraules interminables tan sols interrompudes per a
penes unes frases inconnexes, afirmacions i negacions escardalenques.
L'Evans
sap però del que parla i això és d'agrair, les anotacions que m'ha
fet sobre la música negra, el gòspel, el jazz són bastant exactes,
tot acompanyat per un indret, el Barrows Club, en perill d'extinció
que ens rep amb unes llums confitades de coloraines démodé
i un saxo dibuixat amb etèries formes i un gran rètol: BARROWS
CLUB. Una remor també ens rep que sobresurt dedins un petit i
bigarrat local amb unes portes d'entrada de faiçó finisecular i una
volta traspassades la fressa habitual del local es mescla amb fum de
tabac boirós, una escridassa monòtona i música de jam contínua i
notable. Hi observe un espai amable, gentil, agradós en forma
d'àgora, la música en directe encara no ens delecta però dels
equips de reproducció ressonen incansables i voraços mentre uns
tècnics preparen l'espai central entre cables i instruments
col·locats com si representaren un bodegó nocturn i jazzísquic
ineludible. Unes cambreres molt agradables serveixen rere una barra
de fons amb taulells blancs i negres com un escaquer que denoten
l'atenció. Tot un gran escenari que recorda els locals antics que a
les pel·lícules sempre ens dibuixen...
Arrecia
la pluja sobre Undertown, fina i suau que acarona el mobiliari urbà
i llàgrimes de cel sobre un escenari decadent i finisecular on la
melancolia és palmària. Medite mentre escolte com segueix un ritme
bastant regular sobre el vidre de la finestra, pense en els éssers
estimats d'una manera taciturna i foteta, tampoc m'han fet grans
favors i l'estima que els professe és feble i prou estantissa.
Al
genere femení també li professe una estima vehicular segons les
meues necessitat les utilitze o no, la seua ambició i cobdícia
m'afalaga quan les seduïsc amb una clara intenció utilitària,
encara que no ho generalitze aquesta conducta ja que TOTES les dones
no són iguals. De fet el diumenge passat vaig “conèixer” una
búlgara: morena de pèl, prima, esvelta, molt guapeta ella i amb un
cos d'escàndol segons diuen.
És
cambrera d'un bar. L'Electric House. Mentre a l'altra vora de la
barra em serveix un Gin Tònic, li dic:
- M'has servit un Gin Tònic perfecte. Estudies o treballes? -li pregunte amb sorna.
- ¿No lo ves? -em contesta distant i desagradable.
- Jo sols veig els teus ulls -continue amb la sorna.
- ¡Què cursi! Eso ya me lo han dicho muchas veces, ¿puedes ser más original, no?
- Sóc senzill per naturalesa -li conteste ja desviant la mirada.
- No me gusta que se me pongan interesantes -el to altiu hi ressalta.
- Sóc el teu prototipus d'home!!! -la sorna ja és flagrant.
- No me gustas -desagradable anota.
- A mi tampoc tu -afegesc encenent un cigar.
La
pluja ja no segueix el mateix ritme que ha minvat sobre el cristall
de la finestra. El to grisenc de la llum de la vesprada em recorda
seguidament la conversa intranscendent amb aquesta paia però el meu
joc desagradable no vol acabar amb una conversa, vull insistir perquè
l'altivesa d'aquesta femella és molt notable i vull veure fins on
arriba eixe caràcter vanagloriós i desagradable, sols és
curiositat i un joc que ja traspassa la curiositat.
Ja
cessen les llàgrimes, els àngels s'han conhortat mentre jo faig una
migdiada.
*
* *
ulls
de pluja
somriure
de riu
i
jo tot just
toquen
les vuit del vespre
i
et trobe ací
brillant
magna i eficient
curvilínia
com del corrent
cada
mot teu
té
sabor insípid i metàl·lic
mentre
serveixes palpitant
i
fas caixa...
És
totalment higiènic conservar amistats que planianament es cataloguen
com “saludats”. Ho dic perquè cultive una amistat d'eixe tipus i
la cultive perquè és un exercici social i relacional saludable, a
més és un esforç valoratiu de la hipocresia social a què pot
arribar l'ésser humà en la seua habitualitat. Li diuen Dònec
Silva. Aquest matí ha passat pel meu davant i ni ha fet un esforç
per fer-me cas, fet que he secundat, ja us dic. Per la cara que feia,
estava contrariat: segurament són les dones. Sé que coneixia una
paia d'Ucrània, una rossa i tal. Una dona més impregnada
d'Undertown: cosmopolitisme esnob i un poc encarcarat. Aquest aspecte
l'he capturat a la primera en la conversa per telèfon ja dic fa dos
dies on sospitosament semblava animat, dinàmic sempre distant però
amable. He de dir que és un destacable artista nacional cosa que no
minva la categoria de “saludat”.
El
cert és que certs artistes volem molt alt tant alt que ni els veus.
Jo em considere artista i sé del que parle perquè he actuat
erròniament com ells. I he patit les conseqüències d'actuar des
d'una torre d'ivori i he volat tant alt que l'ensopegada ha estat
succinta. Fet que em penedisc perquè he perdut moltes amistats per
això, fins i tot amistats que em dol de perdre. Un artista té el
mateix mèrit que un paleta o que pescar llobarro al Bàltic, el
problema és que la valoració d'una i d'altra activitat varia.
L'artista no cobra per hores, cobra, quan cobra, per mèrits i eixos
mèrits estan molt cars. Una novel·la no es composa per una rerefila
de paraules més o menys ben lligades i empaquetades per uns fulls i
una tipografia unitària. És pensar i el més difícil:
expressar-ho. I són moltes hores per pensar i d'altres per saber-ho
expressar i donar-los una forma unitària, per no comptar les hores
de lectura que els han precedit.
Una
novel·la no és un capritxo. És més. I molts artistes hem caigut
en una trampa: la de l'originalitat i la genuïcitat de la nostre
exercici intel·lectual. No som cap excepció, som un gremi del
treball i si ens recloguem en l'especificitat, gras erro fem.
Ah!!!
m'he trobat amb l'Evans al Coffe and Tea, serien quarts de set. M'ha
insinuat, verbalment tan capaç, que té bones notícies per a mi, jo
estava amb unes anotacions... l'Evans m'ha comentat que dins d'uns
dos mesos publicarà un disc de jazz i vol que li compose un parell
de poemes per al llibret, de temàtica musical, de jazz. M'atrau la
idea.
*
* *
Undertown
mira'm amb els teus ulls arquitectònics
i
que eixa veu aiguosa em detinga les carns
simple
voltaic
suspès
en la tristor de veure't oh Undertown!!!
trista
ara
ja he perdut la batuta
per
composar elegies per Tu...
Undertown
és un sentiment atonal i comprensiu, alhora trist, alhora eufòric,
alhora invasió, alhora solitud. Undertown et dóna lliçons
magistrals, els seus carrers amb eixes burilles esmaperdudes i
irreverents, passes queixoses sobre el tapisat carnós de les
voravies, tot és Undertown, tots som Undertown, eixa és la lliçó.
Sues
ombres i lluminoses façanes i taxis pressosos sobre tortugues i
pantalles televisives transmetent l'esport favorit de les masses i
tu, perdut i il·luminat, beses Undertown, Undertown és un xiquet
entremaliat, juga amb tu: no se sap siper mofar-se o per afalagar-te,
dóna el mateix!!!
És
un pas a..., és un poema, és un bar, una estació de tren amb
destinació difícilment definida, un autobús giravoltat perdut
en..., i una vida, la meua, enmig, com un dijous més.
I
et trobes amb Sartre en una terrassa, coses d'Undertown, et fas una
cervesa i parleu de poesia, també sobre les caixes de cartró dels
comerços, per què no? I concloeu que no hi ha conclusió i un poc
decebuts us citeu al bar France del carrer Egalité amb la quarta per
si per una d'aquelles hem trobat alguna resposta.
Undertown
és així, Undertown també sap amagar. Et trobes amb un music tocant
amb el seu fill sonates de Bethoven i no saps si deixar uns cèntims
o escriure'ls un poema. A les seues entranyes Undertown s'enamora
d'ella mateixa, dels arquetipus, dels túnels que comuniquen Hide
Street amb la Segona Avinguda, del carro de xiquet que cau entre els
esgraons de la Plaça del Poble i les llums blanquinoses que
pampalluguen, s'enamora del sensesostre gitat al costat de l'anunci
entre llençols de cartó i un matalàs de periòdics, s'enamora
sense condicions, s'enamora per enamorar-se.
*
* *
El
Ray m'ha trucat i m'ha comentat que l'últim poeta premiat és un
fiasco. Però la dotació econòmica és important, menys mal!!!
La
vesprada és avorrida, tampoc espere res de transcendent entre les
darreres hores. Un dia més i demà, el següent. Ah, és cert!!! li
he de trucar a l'Evans per la qüestió dels poemes del disc. Tinc
uns manuscrits que vull que els revise per si hi ha incongruències.
L'Evans, però, ja m'ha avisat que no hi ha pressa, la gravació
encara comença tot just fa unes setmanes i vol fer una bona
gravació, molt primfilada, el productor és ell i vol les coses ben
fetes. Té magnífics músics, sobretot el Dilkey, un contrabaix que
dóna gust d'escoltar.
El
Heidegger per altra banda m'apreta amb la qüestió dels poemes. El
problema que veig que els manuscrits estan molt esbossats i poc
definitius.
La
tristesa avui es palpa amb més força a Undertown. Clara sensació
de metacrilat. Undertown és agredolça, sempre. Les melodies
decadents predominen, per tant. La llum és fúnebre, és plorosa. És
sols tristor. Una pedra maragda: llunyana, preciosa, silent.
Undertown
m'esclafa com un borinot al palmell de la mà d'un xiquet
entremaliat. Ens tocarà als artistes viure una vida deseperada?
Sembla un leit
motiv
vocacional, hereditari.
[...]
banys de sal
diners
malgastats
dones
perdudes totjust començar
i
jo
què
he de fer [...]
*
* *
Les
llums de l'estiu ja són succintes, però encara plou sobre
Undertown. El temps s'amara de temps on el compàs de les hores
esdevé roent i consuetudinari a l'ensems; la gent fuig i s'amaga del
plugim i Undertown es va consumint pacientment de mica en mica.
El
Willy s'ha instal·lat, per fi, al meu pis. Del cert, és un tipus
rialler i excèntric qui-sap-lo i encertadament no té relacions de
més de dues nits amb una mateixa dona.
He
reflexionat sobre l'epopeia a Undertown, fugen les raons sobre un
poema llarg i els pedaços que he aconseguit composar em fan ser
negatiu sobre la seua unitat i possibilitat de realització.
El
Willy em va etzibar que volia llegir-se el darrer que estava
escrivint. Avui s'ha quedat cinc minuts mirant cap al res, ha
somrigut i m'ha pessigat la galta. Gest que m'ha dibuixat que no li
han desplagut els temes ni els poemes.
L'Evans
m'ha trucat, anit va ser, invitant-me a una jam al Barrows Club.
També m'ha comentat que entraran ja definitivament en estudi per
arredonir les gravacions i enllestir el disc. He agafat el Dry
Martini i he brindat a l'aire. He brindat per la Revolució: la
cubana, la personal, l'aristotèlica o la metafísica, n'hi ha
tantes...
Ha
començat la jam, l'Evans ha agafat la trompeta i la banda ha
començat a penetrar els porus perennes de sa Magestat Undertown. Isc
uns minuts després a la porta titil·lejant i rogenca i un pic
crepuscular del Barrows Club. La rosada allà fora s'ha alçat i la
nit ens regala estreles pampalluguejants. Jo sols mire i mire.
Set
i trenta-dos, òbric la porta de l'apartament amb la clau roja de
sempre. El llit està encara desfet. Enyore el Ray que s'ha hagut de
quedar a Smalltown per qüestions professionals. L'enyore. Damunt
l'escriptori hi ha un fardell petit de fulls gargotejats i un poema
mecanografiat al centre, el llig:
penombra
i nit
obvietats
estrel·lades
so
inquiet de club
Undertown!!!
divina
i fatal
columna
i núvol
em
rendisc amb futilitat al teu arbitri [...]
Odes
a una ciutat en deuen haver moltes, tampoc és que pretenga fer
quelcom diví ni definitiu. Tal volta pretenc conèixer i saber-me:
amb les ombres, amb les coses, amb l'asfalt, amb el whisky, amb
l'ego... Les passes al fora són noctàmbules, un home amb barret
d'ala ampla, allà on la mirada ja no sap el que percep, es mira un
carrer massa polit i camina i camina; tall vegada pensa en els
misteris de l'alba o en el cabró del seu cap o en els seus problemes
econòmics, qui sap!?
*
* *
Real
i irreal. Tal volta ensems veritat i mentida. Tal volta creació de
la mateixa irrealitat. Jo, Àstir, tal volta una gran i artificiosa
comèdia que necessita ser creguda i dada per continuar la seua
diletant actuació.
Som
a les envistes d'un nou segle, l'Era d'Aquari com diu el Ray.
Undertown és la gran mentida, altrament. La gran comèdia d'una
ciutat surreal dins un Món que es vol realitat.
Mentrestant,
la nostra cel·lula revolucionària corre entre la teoria marxista i
la praxis real. Ser revolucionari no és qüestió talment de
banderes o símbols, ni de guerrilla. Era qüestió de ser o no ser.
Però
jo sóc jo, revolucionari o no.
Quan
el Willy va arribar al pis llogat, venia una mica cremat: de la manca
de recursos, d'una autogestió pèssima, idees repetitives e tutti
quanti, com afegeix ell. Tenia ganes de desintoxicar-se i fotre uns
quants claus i parlar i parlar.
Som
el que som. Ell ho diu taxativament: “el rendiment no fa la cosa”
i riu amb un somrís etern i malencònic.
Els
meus intents de teoritzar Undertown, magnífica i decadent, cauen en
orris perquè no és la història, és la meua història, el meu jo
per i per a la benedicta causa decau front al grandiloqüent espai
del Tot pel res.
El
Willy ja m'ha dit que deixe estar aquesta palla mental que m'ha
encabotit el Heidegger. Ell, el Willy, com sempre tan pràctic i
pragmàtic, ací i en la Lluna de València.
- Ja ho sé que no hem inventat res de nou!!! -li dic enraonant.
- Per què insisteixes a deixar-te seduir per les convençudes raons del Heidegger?! -inquireix el Willy amb insistència.
- Willy, sempre m'han seduït els jocs de paraula.
- Paraula, paraula, sempre amb la paraula!!! -diu una mica mofeta i cansat.
*
* *
És
la una i quaranta minuts de la nit. Escric. Escolte també el rum rum
de fons de la ràdio i fume. Aquesta infrahistòria o lumpenhistòria
segueix mentre el bolígraf estime oportú.
El
Jimi Hendrix al reproductor: fastos a Undertown. Tot és fastuós i
nou i de neó. I la ignorància simplista de sí o no, de plebiscits
morals i fotuts bipartidismes. O república o res.
Vespre
assolellat ja amb poques hores de lluïment. Lluite les meues raons.
Què és sinó la paraula? Un fet, una paràfrasi o oració, una
emoció compartida, mil decepcions comunes, una salvació i el cor,
trencaclosques de records, de remembrances: amics perduts, per
trobar, adéus, un hom que diga seu la meua paraula, un descans...
una cançó a la superfórmula dels èxits, un cigar acabat per la
poesia de la realitat, anar, perdre, l'oxigen i el sospir, el seu nom
tatuat a les venes... esclate de vida, d'eixa droga dura beneïda i
beneita alhora salvadora i eterna: la vida.
El
temps sempre corrent, no atura el seu transcurs i Undertown preparant
els fastos de primavera entre alegria i atrició quaresmal... em
prepare per aturar els meus pecats amb una inaudita atrició
completament ausiasmarquiana.
Em
considere un tipus de cristià out of side. Fidel a la figura de
Jesús com a heterodox, missatge revolucionari i figura sana i
florescent. Per què no tenir fe i viure l'anarquia? Manera lliure de
creure en la vida.
*
* *
Moltes
voltes Undertown és una ciutat de neons gastats i balafiats, on
individus no sé si tristos vagaregen com morts en vida l'asfalt. Jo
amb la meua inseparable bicicleta, vaig i vinc. I observe extasiat.
Aquesta
nit a la millor pernoctaré. Nit escura... Els plats per escurar,
bruts. Cendres de tabac. Imatges borroses i en penombra. Naix la
negror...
Pense.
Pense. Pense. Ergo sóc? La ment vagareja per verals inconnexos. I
crec que la llibertat sense estridències ni fanatismes és un dels
factors essencials de l'existència. S'acaba l'existència, comença
la tirania i el dogmatisme.
El
temps no para i passa de llarg i ni em saluda. Antipàtic!!! Doncs em
presente com a President del res. A veure si l'endemà em saluda.
Les
dues i pocs minuts de la nit, mire la televisió, una telesèrie,
espere frisós la publicitat, mire el rellotge, em desespere, torne a
mirar el rellotge, com que veig que no en fan de publicitat canvie de
canal, desesperat de tanta programació de producció estrangera,
pitge i trobe el canal 29 on, per fi, emeten punts blancs i negres,
potser la publicitat del futur o el que queda de profit. I m'adorm
distret fins la matinada ja avançada i vaig, una vegada
desenterinyat al lavabo a fer el que faig tots els dies. Vint minuts
després isc al carrer on els ocells garlen en la seua llengua. La
gent va i ve absents i curulls.
És
el somni d'un somiador de somnis. Undertown, del cert, té grans
històries a les quals un hom qualsia ni arriba, eixes històries que
u somia seues i que penses indòmites, la meua és una història que
ja va finint, un poc satírica i deixatada, meua i de tots, pròpia,
desesperada i esperada. Una.
Jo,
més que jo, Àstir, despenjat de la lluna sospire miques de llum
humana, eixa llum artificial de la qual l'home inventa en la seua
gran petitesa.
M'invente
en la mirada personatges impossibles i sospirs trencadissos en la
meua veu. Pura invenció. Acaricie la “veritat” de la seua
boniquesa i el trist trànsit de la meua “desesperació”. A qui
cridar si no a mi? Un udol intern i esgarrat que no se salva amb la
carn. Etern i de sang.
Ara
em fume un plegat a una cafeteria qualsevol on puga trobar-me amb el
Heidegger. Observe, fent prou de boyeur,
un dels tipismes a Undertown: camisa a ratlles verdoses i blanques,
vaquers, sabates esportives. Fuma una espècie de cigar extra
lounge.
Afeccionat a les màquines escura butxaques. I una maleta roja i
negra. Alea
jacta est.
Sensacions
estavellades. Música i ambient tranquil i amable. El Heidegger
m'espera però a la Llibreria Saint Predom.
S'acaba
el cigar. S'acaba. S'acosten a la meua vora dos hòmens que parlen la
llengua d'Undertown. Marxe.
Després
de dues hores amb el Heidegger, he comprat el diari i m'he assegut a
un banc a llegir-lo i he fet el meu esport favorit: mirar.
*
* *
Tempus
fugit:
mire com cauen les llàgrimes dolces dels Déus sobre el pati de casa
a Smalltown. El crèdit de gran ciutat ja s'ha esgotat. Un poema,
incert i quasi ni començat, riera amunt com les truites. Tal volta
ser i no ser, només una qüestió poètica perquè hi ha paraules
que u sap ni quines són i escapen a la raó.
Ho
he abandonat tot. He fugit ja sense esma, els he dit adéu, deixant
les quimeres enrere, les revolucions o evolucions o el que collons
sia.
Àstir
ja ha tingut massa, ha vist massa, ha fugit ja massa, ara és hora de
trobar-se. He de dir que, per a mi, la vida és una corredissa de
passatges envirolats, de poesia, de revolta que no abandone: tan sols
descanse l'afany, de coneixença d'homs i estralls, de vidres d'un
espill convexos, paral·lels i oblicus, de mirades enllà de la
poètica pòntica de la vida: és la meu, la meua vida.
Aquest
pedaç de jo, aquest retrat parcial i convex, una mica ja deixatat i
desordenat, és. És jo, i el jo no pot prescindir d'ell mateix, el
jo és i si s'intenta pervertir. Es caricaturitza.
Ara.
L'ara no s'ateny. Es pot veure entre les atzavares i els morts, molts
i moltes. Només intente de conèixer-me a mi, la meua complexitat:
Jo: Àstir.
El
coneixement rau en la mirada, la perspectiva. La revolució és com
un cataclisme d'ensomnis i de volucions (de volers i sondes cap a
eixa capgirada Realitat), el coneixement no s'escau. I, per això,
per eixe simple fet, jo, preferisc conèixer. Apartar-me, bandejar-me
automàticament i repensar la utopia. Què és, si no, la utopia?
Pensar i amar més enllà de les fronteres i barreres.
Àstir
no decau, s'enforteix en el quefer de pensar, pensar la revolució,
madurar l'evolució.
L'amor,
en temps de pau, és un ajaç envers la utopia dels sentits. És
sexe, és llibertat i, a la revolució, sols hi ha acció, hi manca
el temps. Però no per què fer una evolució sincera i lenta,
assaonada i reposada? Fer la vida i polinitzar-la en les ments i
carns de les persones?
Sóc
jo, insistisc, Àstir i les circumstàncies. M'empape de realitat,
encara que ni siga gratcient, i entreveig la pluralitat dins d'ella,
i, en conseqüència la seua pluralitat. L'afany d'escriure ja és un
fet colós i grandiós per comprendre aquesta complexa realitat.
U
i molts. Això som tots. Humans.
Cau
el vespre a Smalltown. Els ocells canten les darreres cançons del
dia. Acabe de sopar una senzilla amanida. I, ara, fume el
corresponent, dicterial i consuetudinari cigar. Es consumeix la vida
del cigar entre manxada i manxada. És com tot: comença i acaba. Com
la paraula que renaix i es renovella en cada gola humana, en cada
corda de la cítara corporal.
Mire
rere la cortina de la finestra de la sala d'estar. Deixe les cendres
en un cendrer modern i extemporani. Torne a mirar les fesomies que
s'hi entreveuen en la tela de la cortina. I escote el degoteig de
pluja que es mixtura amb els sons de la vil·la. Ara és ara: com
ajaçar-lo, immens, amb les mans, els ulls, el pensament? Crec que
sempre em quede ras i curt en l'intent. I què? Perquè no una
poètica fragmentada i total, on allò local siga local i allò
universal, allò propi. Per què no intentar acaronar el mínim
sospir i tractar de dir-lo? Tan difícil que m'enriole quan escolte
que u té la totalitat. Almenys la tonalitat i el canvi de
perspectiva va mutant en la seua grandiosa naturalesa...
Mire
els estris, les coses, esperant que els done vida jo o almenys un
sentit. Toquen les vuit del vespre. Toquen a vida.
És
de nits. La televisió funciona independent de si la veig o no. No sé
ben bé si escriure o encendre un cigar. Després de la segona
manxada, les idees se m'ennuvolen, idees com punyals... agafe un
cendrer i me l'acoste... tal volta no és més que una idea tacada
pels estats, l'estar, el benestar i la pròdiga almoina del ben
pensar. Onze de la nit en punt. El bolígraf dibuixa formes que volen
ser escriptura. La mà les conforma i la ment les idea. Els déus se
sostenen alats. Per què he pensat aquesta afirmació? No ho sé. No
sé si aquest afanys escriptoral, ara que he tornat, hi val la pena.
Bukovsky o res!!! Aquest manera d'escriure que sembla un batibull
d'idees i conceptes, inconnexos aparentment, tenen una forma de ser:
no tindre'n.
I
el garbuix de viure i els problemes i els plors i l'amor i els
condiments cada vegada més patètics i les pensades i els estralls i
la lectura del diari i els fastos i les desgràcies i la mania de dir
se'm fan escletxes d'una mar de raons que s'obrin a l'horitzó, un
objectiu, una manera, una llum, una esperança que trenca els
problemes diaris, les penes, les alegries, què més dóna!!!
Ara,
l'ara, adesiara. Semblen jocs de paraules, hecatombes
inintel·ligibles, però la seua raó de ser sóc jo, Àstir, la
persona. I el meu amor sincer per la paraula.
Al
carrer toquen uns dolçainers i jo, ara, acabe d'escriure...
Escolte
cants de cigne... cants altres que cants... em canse de dir, de
deci-dir, de dir deu vegades sí i no; dels enganys, de les malifetes
d'allò modern, per què no tot engany? Realment necessitem o eixa
necessitat és una falsia? La irrealitat d'allò real és una
actualitat i com a actual una necessitat i com a necessitat, desig,
irrealitat/irrealitzat. Cercle perfecte. I
després
ens queixem? Estem atrapats per tautologies i sil·logismes i
sofismes tan ben erigits que ens els creiem, els fem reals.
Per
què ens autoenganyem? Fotem-li un cop als al·leluia de la modernor
i cantem als encants de la senzillesa que quatre i quatre, sis o sis
cents o sis mil. Tot, pot ser, tot és possible: la imaginació segur
que no.
I
la vida va, com la nau. Tracte de fer i ser feliç. Sóc jo i la meua
mania d'escriure. Santífica, pèr cert!!! També és desig i agravi.
El desdesig. L'intent d'existir dins d'una estructura pètria,
falsament sòlida. Undertown és un desig de ser. Un desig de ser
superestructura. De ser un “imperi”. On els valors se menystenen
en “pro” d'una imatge. D'uns adjectius sense substància ni
frument. Àstir viu dins de tot això. Tractant imperiosament de ser,
de buscar, Eixa sensibilitat, eixa estabilitat: el nom.
El
nom pot ser Undertown o revolució? Potser les dues coses. Però
optar per la creació, per indagar en allò positiu, en l'amor, la
passió, els sentits i la reflexió és tractar d'endinsar-te en el
jo més lliure, amo i senyor del seu ser, de la seua individualitat.
Aquest
tros de vida només és una sèrie inconcatenada de trossos o bocins
de volució. Vull però no puc.
La
resta són altres calces.
--
fi --
11
de maig del 2008, primera redacció manuscrita
27
de març del 2012, segona redacció manuscrita
2
d'abril del 2012, redacció mecanografiada definitiva.
Comentaris