murs pintats com esqueles en la PARET

Això era i no era
inicis sense cap conclusió
a voltes respires alés sufocats d'amor
a voltes intraveus en inframurs
parlen esperpèntiques
dia rere dia
espere un sens fi de desespers
el sol estrany em glaça
i el seu sabor agre
és el frument que m'alimenta.

Recórrec viaranys 
que esdevenen laberints d'una nit blau metal·lica
amb melodies acompasades
notes roges
viscuts records.
El fum del cigar
amb un sabor conegut
recorre immensitats desconegudes
i alhora en el desert em trobe.

Camps immensos
fusells
baionetes
i ferides.
A penes capisc la força que em desarma.
Necessitat o incomprensió?
Ferit sí, ferit encara.

Els espills amb què em reconec
tal vegada realitat meus
i teua o de ningú.
Ulls plorosos amb què compartisc la realitat vedada.
La veu es queixa
i es trenca amb el dol
amb el vent que arrossega
el meu missatge d'ones i mar.

Les distorsions
dobleguen els altaveus
i els desfan
i la meua veu al desert clama la sal...
i els amics abandonats
ja enderrocs en el camí
dolor
queixa
i impotència
absència:
TOT EN U I U EN TOT.
La queixa s'inocula
la vena esclata
amb imatges
veus:
ressons desdibuixats per la imaginació
absències presents
i ombres
i el cor un poc trencat i inútil.

Continuar respirant
és recordar
i les absències
són mortes.
I regalar llàgrimes
et fan els ulls pesats
i escriure actua com a possible final
del mur
de la paret.

Comentaris

Entrades populars