murs pintats com esqueles en la PARET

Això era i no era

inicis sense cap conclusió

a voltes respires alés sufocats d'amor

a voltes intraveus en inframurs

parlen esperpèntiques

dia rere dia

espere un sens fi de desespers

el sol estrany em glaça

i el seu sabor agre

és el frument que m'alimenta.

Recórrec viaranys 

que esdevenen laberints d'una nit blau metal·lica

amb melodies acompasades

notes roges

viscuts records.

El fum del cigar

amb un sabor conegut

recorre immensitats desconegudes

i alhora en el desert em trobe.

Camps immensos

fusells

baionetes

i ferides.

A penes capisc la força que em desarma.

Necessitat o incomprensió?

Ferit sí, ferit encara.

Els espills amb què em reconec

tal vegada realitat meus

i teua o de ningú.

Ulls plorosos amb què compartisc la realitat vedada.

La veu es queixa

i es trenca amb el dol

amb el vent que arrossega

el meu missatge d'ones i mar.

Les distorsions

dobleguen els altaveus

i els desfan

i la meua veu al desert clama la sal...

i els amics abandonats

ja enderrocs en el camí

dolor

queixa

i impotència

absència:

TOT EN U I U EN TOT.

La queixa s'inocula

la vena esclata

amb imatges

veus:

ressons desdibuixats per la imaginació

absències presents

i ombres

i el cor un poc trencat i inútil.

Continuar respirant

és recordar

i les absències

són mortes.

I regalar llàgrimes

et fan els ulls pesats

i escriure actua com a possible final

del mur

de la paret.