UN TAST DE " LA MEMÒRIA DELS CARAGOLS "

Uns temps ja esmaperduts, un dístic cantat a l'hora baixa que s'escriu amb els enderrocs d'eixa memòria salvatge de la natura, d'eixa memòria fragmentada pels sospirs de la nostra joventut i eixe record brut i tenebrós de la pèrdua. Vull escriure una impossible cançó sense melodia, sense eternitat, sense baules a les quals concatenar els sons de la memòria neta, bruta, impossible o utòpica, puc però extraure d'eixa memòria imatges i paraules joves, nuetes i innocents, puc traure d'eixe basquet de núvols essències, experiències i enyor: una enyorança maculada per la imaginació i el que va ser i tristament no vaig realitzar. Puc escriure, de més a més, poemes d'amor que, a gosades, em fan el mal favor d'emplenar de passat mal paït la meua existència, sense que per això jo no puga recordar brut i impotent el que vam viure. Vam viure però hi continuem vivint el present: eixa joia de viure (quan la vida i les circumstàncies ho permeten), eixos versos d'indefinible cadència cantats al vent; vull almenys intentar d'ignorar tot patiment, vull intentar d'esborrar-lo també amb una taquigrafia incorrecta de desig, perquè incorrecte és el vigor, l'abrusament, la defallença i la glòria.

Ara la solitud (totalment assumida i acceptada) m'encercla i m'amenaça, ara domina els sentits i me'ls defineix, em dicta exacta la meua existència, dialoga amb mi, m'increpa astutament i a voltes m'acarona amatent. Tantes voltes ferit en l'orgull de ser, eixa solitud em posa al lloc i m'imposa un dolç estar amb mi mateix, tanmateix. I saber acceptar els meus límits és saber els límits que jo m'impose i que quan no n'hi han ni te'ls imposes, u pot ser lliure realment. Lliure de saber-se lliure, de ser i d'existir .