De nou ací, després de la turmenta

Ací estic, ací ho conte, ací ho visc... Aquell que conta el temps furtat a les palpentes, també compta el temps guanyat a l'elegia. Trist no en sóc, com ja deia el gran poeta de Beniarjó, i que jo li afegisc eixa partícula negativa que tant modernament es denosta. Ni sóc tristea ni sóc joi, sóc el que el temps m'ha deixat ser i el que jo, com a persona, li arramble a eixe temps maníac.

No desitge ni penes ni desvaris encara que no vindria de menys qualcuna que altra aspirina que és l'alegria. L'ara, l'avui, el dia diari, les obligacions obscecants, els desastres capitals i les canilles famolenques de poder ja et recorden, obligatòriament, com de malament és el món. 

Però jo m'inquirisc, em pose de pensar, em pose a viure, em pos a cantar i com a rapsode la meua solució al perquè de tot plegat és simple, única i meua: més que guerra, PAU i poesia...

te deix els ulls com a penyora d'alenades dolces

te deix el riu que serpenteja bancals de rica fruita de pecat

te deix cançons arraconades al davantal de ma Mare

te deix la sang que'm pertoca d'heretar

te deix records cuits a foc lent

te deix les olors de gesmil de la iaia

te deix penes

te deix desvaris

te deix fum de cigar

te deix peus i tarquim

pluja sutja mar

ones corbes i sexe

te deix

te deix amor la mar com a penyora