FILÒLEG SENSE TÍTOL IN SAECULA SAECULORUM

Aquesta és una espina d'or -o sageta que en la tradició del poeta valencià En Ausiàs March significava una ferida profunda o que en la tradició cristiana és possiblement un signe del gran i dur patiment de Jesús- que tinc clavada i foradada en lo més profund del meu cor: el tracte que vaig rebre a la Universitat de València durant els meus esforçosos temps d'estudi de la nostra filologia.

Primer, creieu que un alumne ha de ser sancionat -amb qualificacions injustes i suspensos il·lògics (per cert, per part dels catedràtics(sic) de literatura medieval Albert Hauf i Rosanna Cantavella)- per l'únic i solitari motiu de no conrear el seu nauseabund pla d'estudis.

Segon, creieu que un alumne fent esforços grandiosos per continuar estudiant -en moments que la meua malaltia m'ho permetia- es mereix un tracte discriminatori, quasi xenòfob, injust i interessat per no-se-quines raons, bandejant-lo, tractant-lo com no es mereix,... Creieu que s'ho mereix?!!!

Tercer, agraïsc profundament els ensenyaments d'en Abelard Saragossà que va forjar en mi un interés profund per la nostra llengua i, ho sent, pocs més professors em van ensenyar l'estima per la llengua dels valencians, encara que recorde gratament les professores de literatura contemporània i pocs més professors (llevat del departament de literatura italiana i de la professora de llengua basca M. Dolores Echenique) que em van encortjar amb justesa en el camí de l'estudi teòric de la literatura de les terres de llengua catalana i d'altres llengües.

Quart, uns anomenats catedràtics no tenen com a missió de fer avorrir la literatura i la seua llengua tenen com a missió ensenyar-la amb amor i respecte, amb passió i vivesa vera. Eixe és el seu real compromís amb la càtedra, contagiar els seus alumnes amb l'estima per la literatura i la seua llengua.

Cinqué, per tant, com a filòleg sense títol no podré mai ensenyar lo poc que sé, no podré practicar l'amor per la meua llengua, malgrat tot els impediments que me vau posar, mai no podré dir ni ensenyar la meua passió per la paraula, així restaré mut, orb, cec i coix.

Ara, les meues llàgrimes que regalen pels meus ulls són llàgrimes d'impotència, de dolor i de vergonya, mai no sabreu mai el patiment que he sofrit, mai!!!

Josep-Carles Català Castello